El Divendres Sant va clarejar amb un cel totalment gris, sense matisos. No hi havia clarianes. Curiosament la claror era intensa, gairebé irreal. Més tard el temporal es va imposar i va ploure a bots i barrals, cosa que em feia sentir més i més desvalgut. El mal temps accentuava la sensació de solitud que em provocava la manca dels tres o quatre diaris que tenc costum de llegir a primera hora. Sovint ens queixam d'un excés de notícies. Tanmateix, quan els diaris decideixen no sortir un dia, com passa per Nadal i per Pasqua, tenim la sensació d'haver-nos aixecat del llit amb el peu esquerre. L'home no és una illa solitària, diu John Donne, i té raó. L'home necessita saber què fan els altres. I com alena la ciutat on viu i la resta del món. Vol saber, l'home, què passa arreu, no tant per curiositat com per apaivagar la por de saber-se absolutament sol en un dia de cel tenebrós. Què hi faria, sol? L'home ha nascut per a l'escena. És un histrió que precisa interpretar-se a ell mateix per a sentir-se viu, al marge que allò que representi sigui comèdia o drama. Dies passats hem pogut veure reproduïda, a bona part de la premsa, la fotografia que mostra els legionaris portant enlaire Crist crucificat. A aquest Crist, els legionaris l'anomenen «de la Buena Muerte», i és evident que pretén simbolitzar el menyspreu que ells senten per la pròpia vida. A la fotografia, se'ls veu, als legionaris, desfilant pels carrers de Màlaga amb la boca oberta, senyal que canten qualque cosa "potser el seu himne", mentre la creu vola, protegida per una catifa de mans. El fanatisme que se'n desprèn, del conjunt, fa feredat. Aquest Crist dels legionaris, és evident que no és el mateix d'Antonio Machado, que és l'autèntic, el més cristià. Crist mai no pot ésser victorejat per una companyia de soldats que porta amb orgull el nom de Millán Astray, un general sinistre. I si ho és, que ho és, sense que l'església s'hi oposi, sols es pot entendre des de la moral ambigua del clergat que a un racó del món beneeix els canons que dispararan contra el poble, i a l'altre predica la llibertat dels pobles oprimits. És una imatge absurda, aquesta, la del legionaris amb el seu Crist, perquè Crist és claredat: claredat mental, vull dir, enteniment, i no fanatisme. Tanmateix ens permet percebre el daltabaix que es pot produir a qualsevol civilització, quan els braços armats senten la força de Déu en el gallet de les pistoles. Així s'expliquen les bestialitats que passen a l'Afganistan i a Israel. O les guerres que ens han tocat de més a prop, en les que han participat els carlins. Qui decideix matar en nom de Déu "i sense el permís de Déu, és clar", esdevé l'animal més sanguinari de la terra. Anant més enfora, vegeu Bush, per exemple. O Ben Laden. Un posa Déu al servei de l'ordre social (el seu, naturalment); i l'altre, amb Déu per bandera, provoca una mena d'orgasme etílic als que l'escolten. Aleshores passa el que passa: uns i altres disparen i mor la gent innocent sense saber per què. Déu no pot ésser la magnificació de la mort, sinó de la vida. Tanmateix, guanya adeptes el primer concepte de Déu i les perd el segon. La Setmana Santa hauria de posar l'accent en la resurrecció, no en la passió. I no és així. Dimarts passat vaig presenciar una processó, a Palma, que desfilava per les Rambles passades les deu de la nit. Vaig veure caperutxes i caperutxes, un guàrdia municipal avorrit, i més caperutxes precedint un grapat de tamborers i de trompeters. De badocs, a les voravies o a les finestres, no n'hi havia ni un. A un moment determinat, els trompeters tocaren allò de «perdona a tu pueblo Señor/ perdona a tu pueblo», etcètera, etcètera, una cançó que no havia escoltat en trenta anys i que no té cap sentit que sigui interpretada per un poble amb la consciència neta o, què voleu que vos digui? que no la té ni neta ni bruta, sinó una cosa que està bé. Més endavant, devers el passeig des Born cal imaginar, hi havia més gent i es cantaren algunes «saetas», cosa que per als mallorquins nostrats va ésser tan escandalós com la presència de miss Geraldine en el Líric. La veritat és que no n'hi ha per tant. La «saeta» és una expressió espontània de la religiositat del poble andalús, i a Mallorca hi viuen molts d'andalusos. Quin mal hi ha que al pas de la processó vulguin expressar els seus sentiments tal i com ells saben fer-ho? Cap ni un. Més ben dit, hi tenen tot el dret del món, sense que això suposi, per la seva part, una voluntat manifesta «d'espanyolitzar» (entre cometes) les expressions tradicionals dels mallorquins. Per cert, i acab. Miquelina Lladó canta de manera meravellosa una cançó de Setmana Santa que altre temps va ésser popular a Llucmajor. El pare Ginard en recull, en el Cançoner, una versió aproximada en castellà. La interpretació que en fa Miquelina és per a treure's el capell. Us la recoman.