Seguint l'anàlisi d'ahir, el PP està, hores d'ara, en les millors circumstàncies per aconseguir recuperar el poder. Tot ha canviat en poc temps, en aquests sis o vuit mesos que van des de l'estiu-tardor de l'any passat fins avui. Que això que el PP pogués guanyar (i per guanyar s'entén que fes majoria absoluta) l'any que ve és una apreciació personal sense sentit? Idò no. Entre gent del PSIB, PSM, Els Verds i UM (d'EU i consta), també n'hi ha que fan la mateixa anàlisi. I no només gent que no té càrrecs. També qualcuns que en tenen. Gent amb la qual el suprasignant n'ha parlat recentment, i tots coincideixen a expressar el temor que Matas podria «arrasar» el 2003. Per les raons explicades ahir però també, i especialment, per la imatge que està donant el Pacte de desunió i bregues, la qual cosa pot dur a una part petita dels antics votants de cadascun dels partits a no votar el 2003, decebuts i deprimits, alhora que l'allau de vots cap el PP se comença a ensumar que podria ser enorme. El diferencial entre un partit que presenta una imatge sòlida, única i tranquil·la (el PP) i l'altra part (el Pacte) que presenta una imatge (que se correspon amb la realitat) de desunió i bregues, fa témer la victòria conservadora. Com s'ha anant creant, aquesta desunió del Pacte?

Quan l'octubre de 1999, l'actual conseller d'Agricultura i secretari general del PSM, Mateu Morro, va filtrar a la premsa una carta que enviaria després a tos els militants «denunciant» que els enemics del seu partit eren el PSIB i UM, tot va quedar clar. La utòpica pretensió d'un govern unit com alternativa real (i no simple alternança pel repartiment de càrrecs) al PP, se va esvair. Però se va fer tot el possible per dissimular-ho. Quan set mesos després el PSM feia dimitir el seu conseller d'Agricultura, Joan Mayol, sense guardar les formes perquè fos el president el qui el rellevàs a petició del PSM, quedava clar que l'existència d'un vertader Pacte era un simple miratge. Quasi al mateix temps el flanc eivissenc d'Els Verds rebentava el Pacte en el consell pitiús, per si hi havia dubtes de la inexistència de l'alternativa conjunta. Els següents mesos semblaren ser de relativa tranquil·litat, fins que el desembre de 2000 el president fa la seva famosa confessió publicada en la qual acusà el PSM de ser deslleial. El partit al·ludit va fer com si plogués, i el president també. S'aconseguiren sis mesos de relativa tranquil·litat però arriba l'estiu de 2001 i comença el vertader i més intens ball de desmarcaments, amb Maria Antònia Munar i UM de primera vedette. El «show» de l'urbanisme permet veure a tot un Govern que acaba per envainar-se (gener 2002) una decisió presa anteriorment (la moratòria) per satisfer un partit a canvi que els mantengui a les cadires.

Tots els mesos (des de juliol 2001 fins ara, i no ha acabat: cal esperar la llei de quotes urbanístiques) següents deixen en evidència la inexistència de cap vertader Pacte conjunt: PSIB i UM negocien pel seu costat, EU (després de constatar el que sempre negà: l'existència del pacte secret PSIB-UM de la tardor passada) negocia bilateralment amb el PSIB, Els Verds veuen allò que no volien veure fins aleshores i decideixen anar també tot solets... I UM, que se suposava que havia aconseguit el que volia de l'esquerra, contesta amb el festeig amb el PP. I com que el PSM nota que amb tot això de l'urbanisme la imatge d'UM com a frontissa s'ha reforçat, no té altra ocurrència que posar en marxa els seus particulars ressorts de desmarcament anti-Antich: munta una insòlita manifestació (8 de març de 2002) contra el president i dijous passat a Petra, amb assistència, per si no havia quedat clar, de tota la cúpula del PSM, vicepresident i conseller d'Agricultura inclsosos, repeteix la rebel·lió contra el president del Govern del qual en fan part. I tot això només ha estat l'aperitiu del que vendrà aquests pròxims dotze mesos. Quan se tracti de passar comptes, no hi ha dubte que el Govern podrà comptabilitzar moltes coses. El problema és que mentre que el PP és una sola opció, sòlida i tranquil·la, el Pacte són molts i mal avenguts. I la pràctica demostra que la desunió de qui governa sempre se paga amb pèrdua de vots.