El rei Príam de Troia contemplà l'esquadra grega que s'apropava, mirà Paris i li digué: «Mira el que ens has duit». Abans, Paris havia tornat de Grècia amb una preciosa joia: Helena, esposa de Menelau. I els pobles grecs, veient Helena «segrestrada», s'havien unit per combatre Troia. A les naus hi anaven tots els líders: Aquil·les, Ulisses, Agamemnon, Menelau... homes enfrontats entre ells però ara decidits a acabar amb Troia perquè els havia humiliat.

A cada capítol de la Història sempre hi ha una constant: tot col·lectiu que aspira a assolir l'hegemonia sobre els altres i enginya cops d'imatge que expressin la seva superioritat moral, ideològica i política. Helena fou el cop d'imatge dels troians, però també el seu final: Les estratègies d'imatge es fan per dividir o acomplexar l'adversari, no per unir-lo.

I si ho miram bé, les nostres Balears actuals també tenen una Helena (l'ecotaxa), un Paris (Celestí Alomar), un Príam (Francesc Antich), i uns grecs (els hotelers), que s'han unit per lluitar contra un impost que els posa de genollons. Quan l'ecotaxa s'aprovà al Parlament tothom es pensava que Madrid l'aturaria. Era imatge inaplicable però útil. Perquè el fons de la qüestió, «retratar» els detentadors del 80 per cent del PIB, era desfermar la guerra contra el Govern. Però aprovar-la sense necessitat de cobrar-la reportava molts de vots i gran popularitat. Troia va estar a punt de derrotar els grecs. Però va caure en un parany: el famós cavall de fusta. I el cavall balear de l'ecotaxa es diu llum verda del Tribunal Constitucional. De sobte, el cop d'imatge, tan hermós com inofensiu, igual que Helena, es convertí en llicència per poder executar l'impost. I començaren a tremolar cames als reis de la imatge. «Mira el que ens has duit, Celestí».