Tota investigació d'un suposat cas de corrupció política té un denominador comú: els doblers espuris. Si n'hi ha per enmig, el càstig penal està quasi garantit. Si no n'hi ha, tot acaba en fum. «Segueix el rastre dels doblers», digué la Gargamella Profunda (Henri Kissinger?) a Bob Woodward en el cas Watergate. Ho va fer i pogué estirar a poc a poc del fil que el dugué, passa per passa, fins a Richard Nixon, però sense pujar cap escaló superior sense tenir ben provada la implicació dels inferiors i, per res del món, no acusà els caps sense tenir fermada la coa. Aquesta és la regla. El cas GAL es féu imparable per la targeta de crèdit d'Amedo i per com es gastaveb els doblers dels mercenaris al Casino de Sant Sebastià. Sense doblers no hi ha escàndol. Sense els pagaments dels casos túnels o Calvià no hauria passat res. Aquest és l'abc. Si ningú no ha cobrat per vulnerar la llei, és molt difícil que es demostri un delicte de naturalesa política. S'ha provat que cap santafecino cobràs un cèntim per votar al PP? No. Es trencà la seva voluntat electoral de persona lliure amb el vil metal? No. Doncs sense aquesta certesa tot acaba convertit en fulla seca. Sense els xecs bancaris destinats a la campanya de Nixon que acabaren en mans dels mercenaris que instal·laren micròfons a la convenció demòcrata a l'hotel Watergate, res no hauria passat. I si el Washington Post s'hagués dedicat a llançar acusacions amb l'escopeta buida o amb proves febles o fàcilment desmuntables contra la Casa Blanca, tot s'hauria tornat en contra seva. «Duis-me proves fefaents, no suposicions», deia el director Ben Bradley a Woodward i a Bernstein. En política, en què les conviccions i la fe en la victòria juguen un papel fonamental, o hi ha doblerets bruts per enmig o només queda el renou.