S orprèn llegir com Safiya Hussaini assegurava fa uns dies que «el tribunal islàmic l'ha condemnada per ser una dona pobra». Dic que em va sorprendre perquè en aquesta injustícia absoluta en la qual vivim, aquí i allà, la desigualtat es mou en tots els sentits; del nord al sud i del sud al sub-sud. Sembla que a la desgràcia de ser dona i pobra s'hi afegeix la brutal i absurda aplicació i interpretació religiosa. La història d'aquesta dona és com un mal somni, però no oblidem, en cap moment, que no es tracta d'un fet aïllat. Enterrar una persona i matar-la a pedrades al cap és d'una crueltat extraordinària, però convindran amb mi que el terror té també altres formes, algunes gaire subtils. Mentres hi hagi dones que duguin Burka, que siguin venudes com a esclaves, casades contra la seva voluntat, maltractades físicament i psíquicament, sense protecció jurídica i sense gaudir dels drets fonamentals, i no tan fonamentals, no es pot parlar, ni en el quart ni en el primer món, d'igualtat i de justícia. El cas de Safiya no és l'atrocitat de torn que en nom de Déu pretenen dur a terme els bàrbars de sempre i que la solidaritat internacional aconseguirà aturar a temps. Evidentment les signatures i l'acció conjunta són més que necessàries per salvar Safiya i qui faci falta, però succeïts com aquests haurien d'encetar debats sobre la significació de l'adulteri, el paper de la dona a les religions i el pes econòmic en les decisions internacionals. L'altre dia de pagès, Kuwait recordava i agraïa el seu alliberament, un Estat que en el seu moment es va «vendre» pels aliats d'Occident com una democràcia, encara que per a tots era prou conegut que només el cinc per cent de la població masculina tenia dret a vot. La injustícia és un fet que els polítics intenten amagar i que gent senzilla com Safiya, una dona nigeriana i analfabeta, no sols ho veu sinó que ho pateix.