En contra de la pretensió dels seus elements més conservadors i més exaltats, el futur dels pobles àrabs no pot esser igual al seu passat. Sols acceptant aquest principi o aquesta tesi, seria possible eventualment un final negociat de l'actual conflicte araboisraelià. Perquè cal anomenar les coses pel seu nom. Per molt que el front de la conflagració estigui centrat a Palestina, el protagonisme de la població palestina està subordinat a un enfrontament molt més ample. De fet, els pobres palestins hi tenen segurament el pitjor dels papers, servir de carn de canó, proporcionar les víctimes propiciatòries per a mantenir el foc sagrat d'una guerra reputada santa.

Aquesta afirmació de partida pot semblar dogmàtica i fins i tot petulant. Però res més enfora de la realitat. Qualcú pot demanar si potser un poble no pot tenir el futur que vulgui. Caldrà donar-li, lògicament, una resposta afirmativa a tal pregunta. Però aquesta resposta afirmativa ha de ser necessàriament matisada en el sentit que això és així, en efecte, però sols dins uns determinats marges. I aquests marges no inclouen, òbviament, la congelació de la cultura pròpia pels segles dels segles.

El que això vol dir és molt senzill: no hi ha cultura que es pugui mantenir en el frigorífic, al marge de la història; no hi ha cultura que es pugui mantenir aliena a tota evolució, a tot canvi, si es troba en contacte amb altres cultures. La història, excepte per als pobles més primitius i més aïllats "ens agradi o no ens agradi", és canvi. Sols els pobles que viuen abans de la història poden prescindir"ne, diria un antropòleg. Però aquest no és, evidentment, el cas dels pobles àrabs.

La pretensió que, a l'inici del segle XXI, la política realment vàlida per a aquests pobles sigui més teocràtica que democràtica és un desbarat com unes cases. I també ho és la pretensió de mantenir l'aplicació d'un sistema legal durant tants de segles fent completa abstracció del desenvolupament tecnològic i econòmic. Fins i tot la mateixa pretensió de constituir una Gran Nació Àrab "«Una, Grande y Libre» podem postil·lar o comentar nosaltres, des de Sefarad" no passa de ser una utopia més. I els pobles no poden viure en cap utopia o més aviat ucronia, com és, en bona part, el cas.

En definitiva, les societats àrabs i musulmanes en general difícilment podran tenir un creixement normal, posar el seu rellotge d'hora, sense alguna progressiva diferenciació entre religió i política, entre la societat o comunitat religiosa i la societat civil, la societat laica. Un estat modern no pot existir sense societat civil. Un estat modern no pot funcionar sols en base de principis o dogmes religiosos. Una societat civil no pot concebre's sense una decidida i progressiva incorporació de la dona. I, en definitiva, sense un respecte pels drets humans.

La proposta del príncep hereu de la corona saudita per a normalitzar les relacions amb l'Estat israelià a canvi de retirar"se aquest a les fronteres anteriors a la Guerra dels Sis Dies de 1967 ha de ser sotmesa a la pròxima cimera de la Lliga Àrab, a celebrar a Beirut els dies 27 i 28 d'aquest mes. Aviat sabrem, doncs, si la proposta haurà estat un foc d'encenalls o si, eventualment, alguna cosa comença a moure's en el món àrab.

En qualsevol cas, una cosa podem donar per segura: si, finalment, s'ha de produir algun acord que acabi amb la salvatge carnisseria actual, tot fa pensar que haurà de ser majorment imposat des de fora de l'escenari. Els seus protagonistes més immediats, immersos en el desveri i el desvari sangonents de l'aplicació automàtica de la llei de talió són, a hores d'ara, totalment incapaços de negociar per ells mateixos. Qualsevol iniciativa i qualsevol pressió, per a ser decisives, hauran de venir de fora.