En contra de la pretensió dels seus elements més conservadors i
més exaltats, el futur dels pobles àrabs no pot esser igual al seu
passat. Sols acceptant aquest principi o aquesta tesi, seria
possible eventualment un final negociat de l'actual conflicte
araboisraelià. Perquè cal anomenar les coses pel seu nom. Per molt
que el front de la conflagració estigui centrat a Palestina, el
protagonisme de la població palestina està subordinat a un
enfrontament molt més ample. De fet, els pobres palestins hi tenen
segurament el pitjor dels papers, servir de carn de canó,
proporcionar les víctimes propiciatòries per a mantenir el foc
sagrat d'una guerra reputada santa.
Aquesta afirmació de partida pot semblar dogmàtica i fins i tot
petulant. Però res més enfora de la realitat. Qualcú pot demanar si
potser un poble no pot tenir el futur que vulgui. Caldrà donar-li,
lògicament, una resposta afirmativa a tal pregunta. Però aquesta
resposta afirmativa ha de ser necessàriament matisada en el sentit
que això és així, en efecte, però sols dins uns determinats marges.
I aquests marges no inclouen, òbviament, la congelació de la
cultura pròpia pels segles dels segles.
El que això vol dir és molt senzill: no hi ha cultura que es
pugui mantenir en el frigorífic, al marge de la història; no hi ha
cultura que es pugui mantenir aliena a tota evolució, a tot canvi,
si es troba en contacte amb altres cultures. La història, excepte
per als pobles més primitius i més aïllats "ens agradi o no ens
agradi", és canvi. Sols els pobles que viuen abans de la història
poden prescindir"ne, diria un antropòleg. Però aquest no és,
evidentment, el cas dels pobles àrabs.
La pretensió que, a l'inici del segle XXI, la política realment
vàlida per a aquests pobles sigui més teocràtica que democràtica és
un desbarat com unes cases. I també ho és la pretensió de mantenir
l'aplicació d'un sistema legal durant tants de segles fent completa
abstracció del desenvolupament tecnològic i econòmic. Fins i tot la
mateixa pretensió de constituir una Gran Nació Àrab "«Una, Grande y
Libre» podem postil·lar o comentar nosaltres, des de Sefarad" no
passa de ser una utopia més. I els pobles no poden viure en cap
utopia o més aviat ucronia, com és, en bona part, el cas.
En definitiva, les societats àrabs i musulmanes en general
difícilment podran tenir un creixement normal, posar el seu
rellotge d'hora, sense alguna progressiva diferenciació entre
religió i política, entre la societat o comunitat religiosa i la
societat civil, la societat laica. Un estat modern no pot existir
sense societat civil. Un estat modern no pot funcionar sols en base
de principis o dogmes religiosos. Una societat civil no pot
concebre's sense una decidida i progressiva incorporació de la
dona. I, en definitiva, sense un respecte pels drets humans.
La proposta del príncep hereu de la corona saudita per a
normalitzar les relacions amb l'Estat israelià a canvi de
retirar"se aquest a les fronteres anteriors a la Guerra dels Sis
Dies de 1967 ha de ser sotmesa a la pròxima cimera de la Lliga
Àrab, a celebrar a Beirut els dies 27 i 28 d'aquest mes. Aviat
sabrem, doncs, si la proposta haurà estat un foc d'encenalls o si,
eventualment, alguna cosa comença a moure's en el món àrab.
En qualsevol cas, una cosa podem donar per segura: si,
finalment, s'ha de produir algun acord que acabi amb la salvatge
carnisseria actual, tot fa pensar que haurà de ser majorment
imposat des de fora de l'escenari. Els seus protagonistes més
immediats, immersos en el desveri i el desvari sangonents de
l'aplicació automàtica de la llei de talió són, a hores d'ara,
totalment incapaços de negociar per ells mateixos. Qualsevol
iniciativa i qualsevol pressió, per a ser decisives, hauran de
venir de fora.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.