Impossible

De vegades ens entestam a intentar canviar la realitat a força d'anomenar-la com el que no és. Així un col·lectiu, un govern o un país avui són dialogants perquè fan fins i tot sopa de lletres amb la paraula «tol·lerància»; un partit és de centre perquè ho diuen els estatuts; un escriptor és brillant perquè tres crítics l'ensalcen "el joc de paraules ens duria, si escrivíssim en castellà, a parlar de la cimera (cumbre) d'aquests dies, però déu ens en guard, de moment. La teva parella t'estima perquè ho diu tota hora. I tens amics perquè els anomenes com a tals, tot i que un examen de consciència els situaria automàticament en el grup de simplement coneguts i a tu més sol que la una. Europa va bé perquè ho diuen Aznar i Berlusconi, si les polítiques socials no frenen l'expansió que s'albira; la temporada turística a les Balears serà un fracàs perquè ho diu qui ho diu, que té i tendrà sempre més força que qui diu i dirà el contrari. Ets sexi perquè dus el desodorant que diu l'anunci que et farà triomfar al metro. Ara hi ha una colla de nous bons cantants perquè han triomfat a cops de missatges de telèfon mòbil, i Mallorca és un país que està dins d'un altre país que, tot i que no té fronteres, en pertany a un altre que uns diuen que està ocupat i altres el tenen com a part d'una unitat de destí en l'universal.

La qüestió és que, tot i que el nom fa la cosa, la cosa pot ser molt diferent del que diu que és el nom. Raimon Panikkar deia divendres a Catalunya Ràdio que discrepava del lema de la manifestació d'ahir a Barcelona, i en proposava un altre: enlloc d'«un nou món és possible», «aquest món és impossible». Ja en parlarem.