En la presentació dels dietaris de Josep Pla a Madrid, José María Aznar va jugar fort. I va presentar Pla com un escriptor català que simbolitza la superació dels problemes lingüístics d'una Espanya plural i ben avinguda. Fins i tot, Aznar, va atrevir"se a parlar d'un tema tan tabú com són ara les relacions entre literatura castellana i catalana. Pla és aquest escriptor que encarna, des de Madrid, un catalanisme tan ideal que aconsegueix fer d'allò més atractiva la pluralitat lingüística d'Espanya. En conclusió, Pla, en català, fa un servei magnífic a l'Espanya integradora del Pepé, que no faria "no cal ni dir"ho!" si després de la Guerra Civil s'hagués entestat a escriure en castellà com feren d'altres lletraferits catalans de la seva generació. Aznar vol un Pla en català, que ningú no ho posi en dubte. Que aquesta teoria no concorda amb la fama fagocitadora del castellanisme? És cert. Però amb l'aplicació de la teoria dels vasos comunicants s'arregla tot. El president espanyol se l'ha treta de la màniga, aquesta teoria. I hem de reconèixer que és força brillant, encara que sols sigui per a sortir del pas davant els periodistes catalans que cobrien l'acte, perquè bé sabem que el corrent que s'estableix entre ambdues cultures no va camí de posar"les en peu d'igualtat. A Pla se l'ha fet abanderat de diferents sectors del catalanisme polític: tant des de CIU com des de l'espanyolisme moderat, que és una manera d'embullar la troca del catalanisme des de postulats ideològics ben diversos: Sentís, Borrell, Piqué, etcètera. Així mateix hem de tenir en compte el molisme que, al llarg de trenta anys, ha anat fent la seva (de manera deplorable) en el camp de les lletres. Una literatura amb Moles i molistes és una cultura morta. Però ja en parlarem un altre dia. El mite de Pla "no el reconeixement de Pla prosista, un dels més importants del segle, sens dubte" va començar a bastir"se atenent a raons d'harmonia numèrica. En vista que els lectors de literatura catalana eren quatre rates, no era qüestió que ens sortís un escriptor a cada cantonada dient la seva. Els escriptors havien d'ésser pocs i ben avinguts, perquè ens quedàs un país d'allò més cofoi. Aleshores, crítics i professors i gent de mentalitat quadriculada, decidiren que la millor projecció de la literatura catalana s'havia d'aguantar sobre un grapat de pilars inamovibles. Pla era un d'ells. El més sòlid, potser. Ja va bé, enteneu"me!, si procuram, enaltint Pla, no fer el joc a aquells que com Aznar pretenen empetitir Catalunya. La prosa de Pla és un plat que no s'indigesta, de manera que en podem menjar cada dia. En canvi, no deixa d'ésser feixuga aquesta insistència per a fer"ho portaestandard d'un catalanisme o d'un amor per la llibertat que ell mai no va compartir. Quelcom semblant passa amb Llorenç Villalonga, quan se l'analitza des del punt de vista ideològic i amb Joan Estelrich quan l'anàlisi es fa des de la perspectiva nacional. Se'ns vol vendre la idea que Villalonga no era feixista. Déu meu, idò què era? És com si en aquestes altures de la història se'ns digués que Jesús no és fill de Maria. Au, no diguem desbarats! Tanmateix, estic disposat a matisar el meu concepte de don Llorenç, sempre que la historiografia oficial admeti que tenia comportaments feixistes. Amb això n'hi hauria prou per a posar fre a la beneiteria oficial. Villalonga no pot pujar als altars de la mitologia popular, com no hi poden pujar Pla ni Estelrich. En referència a aquest darrer i al seu dret a ser elevat als altars cívics, sovint s'argumenta que a la postguerra no tenia inconvenient a rebre i aconsellar els migrats grups catalanistes que pretenien mantenir viva la flama de la llengua. I és cert. Estelrich apaivagava la seva consciència ensinistrant en l'amor a la pàtria catalana els quatre joves que se li acostaven atrets pel seu prestigi. No cal dir que la projecció cívica d'Estelrich a partir del trenta"sis em sembla patètica, i els seus defensors farien santament si es limitassin a citar l'intel·lectual brillant dels darrers anys vint i dels primers trenta, no endebades va ésser una persona digna fins a l'esclat de la Guerra Civil. A partir d'aquell divuit de juliol, que va destrossar tantes trajectòries exemplars, Estelrich no va tenir dignitat. Com tampoc no en va tenir Pla, de manera que em sorprèn d'allò més l'esforç que es fa per a presentar"nos"el com un home que estimava la llibertat. Rellamps, quina comèdia la dels seus biògrafs! Quina llibertat pot defensar aquell que és partidari d'una dictadura? Aquests dies he rebut un sobre amb el procés d'Oleguer Martínez Ferrer, un mariner republicà, de Tarragona, a qui el fiscal demanava pena de mort. Era l'any quaranta o quaranta"u. En el plec de descàrrecs, Oleguer afirma que per a molts d'espanyols el fet d'ésser de dretes o d'esquerres no responia a un plantejament ideològic, sinó a un fet territorial. I afegia que si ell hagués tingut la fortuna d'ésser soldat en els territoris on va triomfar el cop d'Estat, els mateixos que ara volien matar"lo el condecorarien. Oleguer va ésser una víctima de les circumstàncies, és evident. El seu, no és el cas, per exemple, de Pla ni d'Estelrich. Ambdós pogueren escollir senyor i es decantaren lliurement per retre homenatge al govern de Burgos. És a dir, al feixisme. Diuen "els seus admiradors que no en tenen prou a defensar la seva prosa i deixar"se de coverbos" que Pla va ésser un escriptor lliure. Ai dels que ho diuen, perquè quin sentit més pobre que tenen de la llibertat! Apostant per Burgos, Pla aplaudia una dictadura. És a dir, renunciava a la pròpia llibertat mansament, indignament. I condemnava la dels altres. Va posar"se el jou ell mateix. No record cap frase seva que ens permeti suposar que, un dia o l'altre, se'n penedís.