Els israelians són ben a prop de superar la carnisseria nazi, el Los Angeles Times ens recorda (per si algú s'havia adormissat) que Bush recorda perfectament que té a l'abast el recurs nuclear, a Barcelona duen dies escalfant abans de jugar un partit de ningú no sap què als carrers, els nostres veïnats estan obsedits amb el festival d'Eurovisió i potser vostè, en aquesta temprana hora del dia, ja té més d'un maldecap: sembla, doncs, del tot urgent proferir alguna forma de protesta. Ja n'hi ha, gent que protesta, i de fet la protesta ha esdevingut un gènere polític, i al pas que anem aviat substituirà, si no ho ha fet ja, la discussió. La política, la política de veres, no la xerrameca dels assagistes que ho expliquen tot, perfectament, a posteriori, no ha estat mai un exercici molt intel·lectual. Sí, és cert que Churchill i alguns altres han passat a la història per les seves pàgines i les seves frases genials "i que molts altres ho han intentat, amb resultats sovint calamitosos", per la política pura i dura ha estat usualment un exercici de poder, amb l'afegit de quatre discursos molt repetits i bescanviables i poca cosa més. Als diaris, la notícia comuna no és la discussió, sinó la protesta, i els palestins, els estudiants, els immigrants, els contraris al tranvasament de l'Ebre, els múltiples equips oposats a la globalització, els partidaris de domesticar"la, els afectats pel frau de Majorica, i un llarg etcètera que creix constantment, fins arribar als decebuts amb el joc del seu equip, girats cap a la llotja, ens ho recorden a cada instant. La protesta, deia. En el nostre entorn, com sempre, se'ns hauria de tenir més en compte el mèrit: el nostre termòmetre de la participació poltica encara té la frontera de la febre superposada al seny (les persones intel·ligents no es fiquen en política, com ficar"se en embolics és cosa de ximples), i la nostra traducció més preuada del lema de Lampedusa encara és parlar de tot per no haver de canviar res. Potser algú arribat del passat encara s'interrogui sobre el caire desvetllador dels qui omplen els carrers, tot suggerint"nos: no era la democràcia el govern que seguia la voluntat dels ciutadans? Sí i no. Negar"ho és negar tot allò que exigeix la democràcia, com afirmar"ho "recordar que cap govern, per molt democràtic que sigui, no té la possibilitat, ni tan sols l'obligació, de satisfer tothom" és adonar"se que la voluntat dels ciutadans no és cap cosa unitària, mai no una biga i sí sempre un entramat, una xarxa intrincadíssima d'interessos, creences i expectatives. Sembla mentida que totes aquestes obvietats hagin de ser repetides, periòdicament, als qui no només les haurien de conèixer sinó que tenen el deure de recordar"nos"les i de garantir"ne la possibilitat. Per això, tot plegat, és tan impresentable desqualificar la protesta, pacífica i lliure, i tan erroni amagar"se que el triomf definitiu de la protesta, confirmat l'endemà de cada manifestació, no és fer canviar l'opinió dels governants, sinó rebre'n la desqualificació. La ministra diu que tots els manifestants són ignorants? Perfecte. Els defensors de l'Ebre són uns desinformats? Formidable. Els antiglobalització són tots, així, a l'engròs, uns batasunos frustrats? Aquesta és l'ovació que ens faltava. Els immigrants "que no suporten fer deu hores de cua i criden als carrers" són uns provocadors? Ja sabem qui té la raó.
Els parlaments i les rodes de premsa, les acadèmies d'estudis polítics, les tertúlies, els debats, els discursos i les declaracions als mitjans de comunicació (inclosos els diaris amics i les televisions amigues) segurament són còmodes, necessaris i tranquil·litzadors, i sempre seran l'exemple visible de l'esforç sobrehumà que costà arribar"hi, per ja no són el niu de cap llibertat futura. La llibertat futura, la que més ens hauria d'interessar, nia a la intempèrie dels carrers, en la democràcia de la protesta, l'única "ja fa una temporada" que en mereix el nom.
