El passat dimecres dia 6 de març, el pianista i director d'orquestra Daniel Barenboin havia de fer un concert a Ramal·lah, la ciutat cisjordana on Arafat està sotmès a setge, la ciutat que ja llavors estava amenaçada pels tancs de l'exèrcit israelià. El gest era agosarat, però no sorprenent: Barenboin, argentí d'origen jueu i ciutadà d'Israel, fa anys que ha posat la música al servei de la causa del diàleg i la pau a l'Orient Mitjà. El seu compromís ha recorregut als símbols i no ha estat lliure d'alguna provocació. En un concert a Jerusalem, va treure un músic palestí per acompanyar"lo en un bis, en un altre, va tocar una peça de Wagner davant un públic jueu que té associat el compositor alemany a la memòria de l'Holocaust. Barenboin pertany a la raça de Pau Casals, és a dir, la dels músics convençuts de treballar amb un llenguatge universal que pot servir per a l'enteniment entre els pobles.
Llegint la notícia d'aquest concert va ser inevitable que l'associàs a una imatge que és un emblema de l'art enfrontat a la barbàrie: és una fotografia en blanc i negre d'un concert de contrabaix entre les ruïnes de la biblioteca de Sarajevo, destruïda pel feixisme serbi que no volia cap rastre de la riquesa multicultural de la capital bosniana. En una pausa entre dues peces, el músic abaixa el cap i es tapa els ulls amb la mà, per no veure la destrossa. Tenc la fotografia coberta amb un vidre, a l'estudi de casa. Seguint pel mateix camí d'associacions mentals, també puc arribar a Susan Sontag, que va fer un muntatge del Tot esperant Godot de Samuel Becket, en un teatre de Sarajevo, durant els pitjors mesos del setge, quan els habitants de la ciutat es despertaven en l'espera, ben igual que els personatges absurds de Becket. També hi ha (no podem ser ingenus) imatges que són l'emblema contrari: l'expressió artística al servei de la barbàrie. N'hi ha centenars, com un pòster de Rita Hayworth, en posició provocativa, cavalcant sobre una bomba que solca els aires.
Un dia abans del dia en què s'havia de celebrar, el concert de Barenboin a Ramal·lah va ser suspès. D'acord amb algunes informacions, el mateix pianista ho va decidir en senyal de dol per la mort de sis persones, quatre nins i dos adults, en un atac israelià a la ciutat. Segons altres fonts, varen ser les autoritats d'Israel que ho varen decidir, al·legant que no podien garantir la seguretat del músic. En qualsevol cas, la guerra es va imposar. Dimarts passat (sis dies després del dia del concert) entraven a Ramal·lah centenars de carros de combat, helicòpters i caçabombarders. Consumada la invasió, la ciutat va ser envaïda per un silenci absolut que de tant en tant es trencava amb l'estrèpit d'una ràfega de metralladora o amb l'esclat d'un obús. La mort guanya. Mentrestant, els que alguna vegada ens hem emocionat amb alguna imatge que fos una bandera de l'expressió artística oposada a la barbàrie, ens hem mirat al mirall i ens hem vist una trista cara d'il·lusos enfrontats a la vanitat de les nostres esperances.
