El passat dimecres dia 6 de març, el pianista i director
d'orquestra Daniel Barenboin havia de fer un concert a Ramal·lah,
la ciutat cisjordana on Arafat està sotmès a setge, la ciutat que
ja llavors estava amenaçada pels tancs de l'exèrcit israelià. El
gest era agosarat, però no sorprenent: Barenboin, argentí d'origen
jueu i ciutadà d'Israel, fa anys que ha posat la música al servei
de la causa del diàleg i la pau a l'Orient Mitjà. El seu compromís
ha recorregut als símbols i no ha estat lliure d'alguna provocació.
En un concert a Jerusalem, va treure un músic palestí per
acompanyar"lo en un bis, en un altre, va tocar una peça de Wagner
davant un públic jueu que té associat el compositor alemany a la
memòria de l'Holocaust. Barenboin pertany a la raça de Pau Casals,
és a dir, la dels músics convençuts de treballar amb un llenguatge
universal que pot servir per a l'enteniment entre els pobles.
Llegint la notícia d'aquest concert va ser inevitable que
l'associàs a una imatge que és un emblema de l'art enfrontat a la
barbàrie: és una fotografia en blanc i negre d'un concert de
contrabaix entre les ruïnes de la biblioteca de Sarajevo, destruïda
pel feixisme serbi que no volia cap rastre de la riquesa
multicultural de la capital bosniana. En una pausa entre dues
peces, el músic abaixa el cap i es tapa els ulls amb la mà, per no
veure la destrossa. Tenc la fotografia coberta amb un vidre, a
l'estudi de casa. Seguint pel mateix camí d'associacions mentals,
també puc arribar a Susan Sontag, que va fer un muntatge del Tot
esperant Godot de Samuel Becket, en un teatre de Sarajevo, durant
els pitjors mesos del setge, quan els habitants de la ciutat es
despertaven en l'espera, ben igual que els personatges absurds de
Becket. També hi ha (no podem ser ingenus) imatges que són
l'emblema contrari: l'expressió artística al servei de la barbàrie.
N'hi ha centenars, com un pòster de Rita Hayworth, en posició
provocativa, cavalcant sobre una bomba que solca els aires.
Un dia abans del dia en què s'havia de celebrar, el concert de
Barenboin a Ramal·lah va ser suspès. D'acord amb algunes
informacions, el mateix pianista ho va decidir en senyal de dol per
la mort de sis persones, quatre nins i dos adults, en un atac
israelià a la ciutat. Segons altres fonts, varen ser les autoritats
d'Israel que ho varen decidir, al·legant que no podien garantir la
seguretat del músic. En qualsevol cas, la guerra es va imposar.
Dimarts passat (sis dies després del dia del concert) entraven a
Ramal·lah centenars de carros de combat, helicòpters i
caçabombarders. Consumada la invasió, la ciutat va ser envaïda per
un silenci absolut que de tant en tant es trencava amb l'estrèpit
d'una ràfega de metralladora o amb l'esclat d'un obús. La mort
guanya. Mentrestant, els que alguna vegada ens hem emocionat amb
alguna imatge que fos una bandera de l'expressió artística oposada
a la barbàrie, ens hem mirat al mirall i ens hem vist una trista
cara d'il·lusos enfrontats a la vanitat de les nostres
esperances.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.