«Guarda't de les Idus de Març», li digué un cec agorer a Juli Cèsar. I avui són les Idus de Març del 2002. I vint segles i mig després de l'assassinat del conqueridor de les Gàl·lies i articulador de l'imperi, el seu final continua despertant passions perquè l'obsessió pel poder ha romàs immutable al llarg de les generacions. I la clau d'aquell drama tal volta la donà Shakespeare ara fa 400 anys en el seu cèlebre Juli Cèsar i en la frase que li fa dir a Cassius: «No es pot confiar la República a un sol home».
La llegenda presenta un Cèsar triomfant, adorat pel poble, que va ser víctima de l'enveja i l'odi, i que per tant morí d'èxit a mans dels mediocres en una conspiració en la qual uns es feren costat als altres. Però la realitat és molt diferent dels mites, creats amb el pas de les generacions i quan els motius que provocaren la violència i el crim ja s'han esvaït. L'immutable dins l'àmbit polític és el pànic que comandi un home sol. I els més atemorits són alguns dels que envolten el cap coronat de llorer. Sovint hem vist líders adorats pels seus, que quasi s'han arribat a creure déus. N'hi havia un d'aquí, de Mallorca, que quan parlava solia dir «Ni jo, ni el meu partit...». Finalment, acabà arraconat. Políticament mort. Li sortiren Brutus com bunyols. Igual passarà en el futur, a dreta i esquerra, si qualque cas judicial no es pot arxivar del tot. Ningú, dins l'elit dirigent, no suporta confiar la Repúblcia a un sol home, si no és l'elegit, clar... Després queda el poble, mitòman perquè no alena de prop la ira, la misèria i la fúria del poder. Ja ho deia Pere el Gran, i ho repetia sovint Stalin (i ben segur que Juli Cèsar estaria d'acord): «De la trona al cadalç només hi ha una passa».
