algo de nubes
  • Màx: 20.14°
  • Mín: 13.46°
19°

Una beatificació polèmica

És una cosa sabuda que els capellans si no fan sonar les campanes fan sonar les casseroles. Vull dir que, d'una manera o altra, procuren fer renou per cridar l'atenció. A l'empara dels patriotisme constitucional i coincidint amb l'exaltació espanyolista del centenari del Reial Madrid, han pres la decisió de reiniciar el procés de canonització d'Isabel de Castella, una reina amb anomenada de dolenta. El 2004 es complirà el cinquè centenari de la seva mort, i com que els socialistes en protagonitzaren un, de cinquè aniversari (el del descobriment d'Amèrica), la dreta i el clergat no volen deixar passar per alt l'oportunitat que els brinda Isabel de Castella per a fer pàtria a la seva manera. Tanmateix, la simbologia del personatge escollit no s'escau amb l'esperit de tolerància actual. Quan les accions empreses per un governant s'han de justificar al·legant motius transcendents, tapau-li el cap, perquè segur que és un malfactor de la humanitat. I les empreses que va dur a terme Isabel la Catòlica s'han de justificar des de l'amor a Castella (que era l'amor a una Espanya que començava a configurar-se) i des de l'amor a l'església. A partir d'ella, d'Isabel, hi ha hagut molts d'altres personatges de la vida pública espanyola que s'han sentit atrets per aquesta doble vocació amatòria, que els permet ésser monjos i guerrers a la vegada. Franco n'ha estat un dels més notables. Pius XII el va condecorar amb la Suprema Ordre Eqüestre de la Milícia de Nostre Senyor Jesucrist (1952), que al marge de la importància que li dóna el Vaticà és una cosa que sona molt malament. Déu no disposava de milícies a cavall ni tenia necessitat de milicians del perfil moral de Franco. Tampoc del d'Isabel de Castella, no endebades el franquisme la va convertir en símbol imperial i, amb el vistiplau de l'església, va pretendre fer-nos creure que la seva intransigència era en realitat integritat moral. Era, aquell, un missatge fonamentalista, que assumien les escoles (quin remei!) i les organitzacions juvenils del Moviment. «Isabel y Fernando "deia l'himne" el espíritu impera/ moriremos besando/ la sagrada bandera». Naturalment, avui en dia no pot ésser idèntic, el missatge, però tant se val, no endebades tots els camins duen a Roma. Un dels defensors més declarats de la beatificació de la reina castellana, l'arquebisbe de Valladolid José Delicado Baeza, per tal d'avançar-se a les protestes que sens dubte provocarà aquesta beatificació en el cas de continuar endavant, s'ha apressat a afirmar que la Conferència Episcopal «no entra a valorar algunes de les seves decisions polítiques, sinó l'altura i la categoria religiosa i moral de Isabel la Catòlica». No n'ha donat proves, monsenyor Delicado, d'aquesta altura i categoria que li atribueix, però la moralitat d'una persona no es valora pels cops pel pit que es dóna a la porta de l'església, sinó pels seus actes. I Isabel de Castella no disposa d'una biografia gaire enaltidora. Ni la misericòrdia ni la voluntat de concòrdia presidiren el seu govern. L'any 1492 va ordenar l'expulsió d'uns dos-cents mil jueus, i deu anys més tard va repetir l'ordre, aquesta vegada adreçada als mudèjars, que en un nombre aproximat als tres-cents mil hagueren de passar a Àfrica. Per afegitó va donar ales a la inquisició. I això no és tot. La reina castellana, amb aquestes decisions, va trencar l'esperit de convivència secular que havia permès el progrés d'unes minories ètniques i religioses en el si de la corona de Castella i a les terres de la confederació catalanoaragonesa. Per entendre'ns, donava canya a tots els que no compartien el seu pensament. Cal suposar que, si fos contemporània nostra, ordenaria a la Guàrdia Civil que retornàs a la mar els musulmans que travessen l'Estret i afavoriria la neteja ètnica a Europa, encara que gent com Rodríguez es quedàs sense mà d'obra per a fer clots al carrer. Le Pen, devora d'ella, seria un angelet de sucre esponjat.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.