Milers de persones tornaren a sortir ahir als carrers "aquestra vegada, a Barcelona" per manifestar-se contra el Pla Hidrològic Nacional. El Pla, com és sabut, preveu grans inversions en estructures hidràuliques, especialment a l'Alt Aragó, i el polèmic transvasament d'aigua de l'Ebre des de les comarques tarragonines al litoral mediterrani.
El Pla Hidrològic no és un projecte que s'hagi tret de la màniga l'actual ministre de Medi Ambient, Jaume Matas. De fet, a ell no li corresponen totes les crítiques ni són seus tots els mèrits. Matas té com a missió principal «vendre» les bondats del Pla i evitar, en la mesura del possible, manifestacions com la d'ahir.
Ja fa dècades que els governs espanyols cerquen solucions a la sequera, però fins ara cap d'ells no s'havia atrevit a presentar solucions globals. La polèmica social era previsible, i les confrontacions en el si dels propis partits polítics, també.
Però, més enllà d'aquestes reaccions, el Pla Hidrològic presenta molts interrogants. És realment just sustreure aigua de l'Ebre quan els camps d'Aragó en són els més necessitats? Afectarà el transvasament el medi ambient d'àrees naturals, com la del Delta? És congruent que l'aigua de l'Ebre es destini a la indústria turística, quan aquesta hauria d'apostar per la depuració? És possible que es vulgui transportar aigua a centenars de quilòmetres, quan la major part de les canalitzacions municipals pateixen pèrdues de prop del 50 per cent? No s'afavoreix en excés la pressió en les zones costaneres de la península i s'impossibilita les zones de l'interior a sortir de la depressió? No ens trobam davant un pla faraònic, quan el que s'hauria de fer és aprofitar les tecnologies per crear una nova cultura de l'aigua?
El Pla Hidrològic ha estat aprovat en el Senat i en el Congrés espanyols, i just resta saber si els seus criteris es corresponen amb les directrius europees per rebre un terç del finançament. Tanmateix, tot fa pensar que sortirà endavant, i que res no detindrà José María Aznar. La manifestació d'ahir a Barcelona és un testimoni de seny en democràcia, però finalment la sobirania no és al carrer, sinó al Parlament.
