1) És lletja.
2) Sempre, encara que passin anys, s'acaba girant en contra de qui la promou.
Ens arriben notícies que ens fan pensar que la mentida, tan instal·lada en el món de la política institucional que algú podria arribar a pensar que li és intrínseca, du el camí de convertir-se en la nova jugueta de la dreta rància mundial que ens ha tocat patir en l'actual moment històric, per bé que segons Oscar Wilde els polítics «no superen mai el nivell de la tergiversació, i de fet condescendeixen a demostrar, debatre i discutir». La mentida treu el cap enmig del debat polític i ens mostra la seva cara lletja i repulsiva. El president dels EUA, en una nova gatera de prepotència i supèrbia, ens anuncia que ha creat una oficina per difondre mentides respecte dels seus enemics. Al cap d'uns dies ens anuncia que el projecte no tirarà endavant (deu ser, aquest desmentit, la primera actuació de l'oficina?).
A Itàlia l'esquerra es manifesta al carrer amb nassos de pinotxo en honor del seu agosarat Primer Ministre. Al país dels veïns que haurien de ser del costat però que també són de damunt, el ministre portaveu del Govern es dedica a difondre badomies sobre l'anterior president i un presumpte viatge al Marroc. La mentida torna a la política per recordar-nos que mai se n'havia anat i els actors polítics l'acullen joiosos com una arma llancívola més.
La mentida és la vella-nova jugueta dels qui en lloc d'utilitzar la política com una confrontació d'idees s'estimen més convertir-la en una batalla de mitjans. És més productiu crear falsos debats i llançar-se mentides i difamacions uns als altres, que afrontar un debat ideològic serè i seriós. La mentida utilitzada com a recurs polític, sigui petita o grossa... i si no, sempre hi ha les estadístiques, que aquestes són les millors mentides. Són capaces de convertir una euroinflació galopant de +0'7% en una d'increïble del -0'1%. Quan una mentida és tan grossa que resulta inversemblant, se la disfressa de dada estadística i així, aquest mes, la desocupació també ha davallat.
La mentida, a vegades és un maquillatge de la realitat, altres vegades és calúmnia barroera. Calúmnia de la qual, per desgràcia, ni la paraula impresa, aquesta que continua sent sagrada per moltíssima gent, se'n salva. Hi ha qui pretén donar lliçons de periodisme quan només s'ha quedat a l'abc d'aquest apassionant ofici i es dedica a vomitar mentida ofensiva i prevaricadora, Gobbels pataters que escarneixen un passat històric que diuen reivindicar i que com el seu inesperat i paradoxal mestre, pretenen fer veritat una mentida a base de repetir-la moltes vegades. Esbirros de bàndol equivocat que cerquen vessar sang escampant la ferida d'una mentida. Una revenja compresa, gens fina, però molt Segura. Una mentida tan vulgar i repugnant que a l'escrivà que la propaga no se li pot aplicar ni aquell principi que diu que «quan un home està tan mancat d'imaginació que ha d'adduir proves per abonar una mentida, valdria més que es dedicàs a dir la veritat».
I com que la mentida és germana de la manipulació i filla del servilisme més bufonesc i genuflexiu, tampoc n'ha pogut fugir algun diari de Mallorca. La mentida és el lladruc dels cans de l'imperi. Que lladrin, és el millor simptoma que anam per bon camí.
