Vagi per endavant que jo no he avortat mai i ara, per parlar en llenguatge eurovisiu, «non ho l'età». El meu interès en el tema no és, per tant, visceral. La Constitució de la República d'Irlanda, ratificada pel poble l'any 1937, obliga a sotmetre a referèndum qualsevol decisió que impliqui una esmena de la pròpia Constitució. El referèndum sobre l'avortament del dia 6 de març és l'ocasió número vint"i"cinc en què el govern de torn sotmet a referèndum una qüestió de transcendència constitucional. I és la cinquena vegada que la consulta es refereix a l'avortament.
La primera vegada, l'any 1983, la proposta de prohibir"ne la legalització va guanyar amb un 66'9 per cent a favor. L'any 1992 varen coincidir tres consultes: la proposta de restringir"ne l'accessibilitat va perdre, amb un 65'4 per cent en contra; però varen guanyar la del dret a viatjar, que permet avortar en un altre estat sense conseqüències penals, i la del dret a la informació sobre com accedir a l'avortament en altres estats, amb un 62'4 per cent i un 59'9 per cent a favor, respectivament. Amb tot això, la República d'Irlanda reconeix i garanteix el dret a la vida del no-nat i, en peu d'igualtat, el dret a la vida de la mare. Fins ara, la pràctica mèdica ha pogut justificar l'avortament en el cas que perilla la vida, que no la salut, de la mare si continua l'embaràs i la pràctica legal ha permès considerar l'amenaça de suïcidi un perill per a la vida de la mare. Per al govern actual, aquesta possibilitat és un cas de «feta la llei, feta la trampa» i la proposta del 6 de març pretenia eliminar"la, tot criminalitzant els ginecòlegs i les dones que hi recorrin. Tenia el suport de la Conferència Episcopal Catòlica i del Moviment pro Vida.
Hom parla moltes vegades de la influència desmesurada que exerceixen sobre la població irlandesa les jerarquies eclesiàstiques, sobretot la catòlica, que fou destinatària d'un dels eslògans més contundents de la campanya del NO: «Lleveu els vostres rosaris dels meus ovaris!». Però la sobirania del poble ja va quedar palesa l'any 1972 quan la consulta era per abolir la posició privilegiada que ocupava l'Església Catòlica i el SÍ rotund emès per un 84'4 per cent va esmenar la Constitució per convertir la República d'Irlanda en un estat laic. Ara ha guanyat el NO, en contra de les recomanacions eclesiàstiques, malgrat que amb un marge tan estret que no arriba a un punt de diferència. Els ginecòlegs podran respirar un poc més tranquils, però la República d'Irlanda no deixa de ser l'estat europeu, i un dels estats del món, que té la legislació més restrictiva en matèria d'avortament.
A Irlanda del Nord, l'estat protestant per a un poble protestant creat i regit per un govern probritànic fins a 1972 i directament pel govern britànic fins a 1999, la situació no és gaire diferent. Encara hi és vigent un decret de 1861 que declara il·legal qualsevol pràctica que impliqui la terminació de l'embaràs; la llei de 1967 que va legalitzar l'avortament a Anglaterra i al País de Gal·les no hi va ser implementada pel Parlament autònom de Stormont; tampoc pel Parlament de Westminster. Quan, el juny de 2000, l'actual Assemblea va debatre una moció per impedir l'aplicació de la llei de 1967 a Irlanda del Nord, la moció va ser aprovada per unanimitat.
Mentrestant, gairebé vuit mil dones d'arreu d'Irlanda viatgen cada any a l'estat que tenen més a prop per rebre una atenció mèdica que els és negada a casa seva. La legislació irlandesa no atura la pràctica d'avortaments, simplement trasllada el problema fora de les pròpies fronteres. Tot plegat, trauma sobre trauma per a la dona i la hipocresia al poder.
