Revolució

Com se la passaria si pogués confirmar"ho: el terme «liberal» té un ventall de significats només comparable al que envaeix els cambrers quan els demanes un cafè americà, el «nacionalista» s'ha de justificar a cada frase si no vol ser considerat un invasor i tractat com tal, el «centre» ha envaït tot l'espectre ideològic "tot renegant de la geometria", i la «democràcia» ja fa temps que va ser envaïda pels qui saben que posat que les paraules diuen el que els homes volen, quin millor homenatge que temptar"ho? Els exemples antics (la llibertat leninista, o el desenvolupament franquista) seran tan eterns com tragicòmics, i fins i tot la darrera pirueta del trapezi polític "que com tot art necessita engendrar nous mots per sobreviure", el republicanisme, encara no ha passat de l'esgrima dialèctica: al pas que anem, ben aviat arribarem a la solució talmúdica de fa tres mil anys: hem vingut al món a pronunciar una paraula màgica que ens resoldrà tots els mals, tret del petit problema que ningú no sap quina paraula és aquesta. Si bé és cert que tot va canviar en néixer el creixement negatiu, i que amb el socialisme real vam comprendre que ja no seria mai possible tornar enrere, a mi em sap greu molt especialment el que ha passat amb la revolució. Amb la paraula, és clar, que ningú no s'espanti. Ha estat una mort prou plàcida i, per tant, contradictòria, immerescuda. Curiosament, primer va esfumar"se de la política, i a poc a poc s'ha esvaït dels altres paisatges: de l'art, de l'arquitectura, de la cuina, de l'amor. D'ençà que se n'encarregaven els dissenyadors i les modistes la cosa ja anava prou magra, i tot plegat ha estat tan silenciós que ja no és cap notícia que el mot ha mort i que cap cor sincer li ha pogut dir adéu. Realment ha estat un comiat trist. Ara que el govern americà ha anunciat que enganyarà els periodistes i la població tota, potser ja no serà necessari violentar les paraules, ni exigir"los elasticitat i cinisme si volen perdurar. Potser sigui millor així. Si, més a prop nostre, el gran pacte de la justícia, la gran revolució consisteix "consistirà: encara és futurible", que les sentències seran clares, els funcionaris amables i els jutges puntuals "és a dir: si fins ara hem viscut en la farsa i la revolució és només oblidar"ho", no en podem dubtar ni de lluny. Al capdavall, el pitjor destí d'un mot no és desaparèixer, ans sobreviure amb un significat traït, i encara que la revolució sigui sempre un retorn, cada nou exemple que aquesta paraula és morta ens fa mal com una traïció. Un articulista local cridava fa un parell de setmanes a la revolució, sense cap subterfugi, dels hotelers, dels constructors de camps de golf, dels propietaris de clubs nàutics: aixequeu"vos, exigia, contra el govern autonòmic que us oprimeix. No feia falta que ens ho diguessin tan cruament: ja sabíem que cap dels (pocs) canvis que tenim a l'horitzó "la imprevisible constitució europea, la impossible tornada de Cruyff, els silencis urbans, l'energia neta i, en tot cas, una revolució, només una, més enllà del llenguatge" no ens convencerien, ni que s'esdevinguessin, del contrari. Tot allò que era revolucionari, fins i tot la mateixa paraula, ja és història, i la pròxima passa és que tots ens acabem de convèncer que aquesta bella paraula ho era, atractiva i viscosa, subtil malgrat la incerta promesa que en cada cas amagava, perquè explicava la ficció i mai no se'n sortia.