Benestar social i els vells

A Gabriel Ferrater l'aterrava l'envelliment, fins al punt que assegurava que els vells puden. Al seu parer, el declivi humà comença als cinquanta anys; a posta, en complir"los, va optar per suïcidar"se. No volia pidolar cinc minuts de conversa ni ésser una nosa per a ningú, deia. Així que en llevar"se d'enmig va ésser conseqüent amb la seva forma de pensar. Tanmateix, era, la seva, una actitud narcisista que tan sols ell podia prendre's seriosament. Els cinquanta no són un punt d'arribada de res. A aquesta edat encara no pesen els anys ni els quilos de més com afirma la publicitat d'una marca d'aigua. Si qualque cosa pesa, en sobrepassar la cinquantena, és un excés de sentit comú. I el sentit comú ens fa ésser pessimistes, és inevitable. En qualsevol cas, i tornant a la teoria ferrateriana, és cert que tothom, a mesura que envelleix, necessita dels altres. No sols des d'un punt de vista assistencial, sinó des de l'afectiu. El vell és contradictori. Així com acumula anys va tancant portes de manera voluntària a la convivència i a la informació, de manera que es disposa a afrontar l'endemà amb quatre normes bàsiques de tota la vida, freguin o no freguin el tòpic. I, paradoxalment, la soledat el fa infeliç. Per afegitó, en arribar a una edat avançada "i pot ésser molt avançada, perquè l'esperança de vida s'ha allargat moltíssim" les necessitats que té d'assistència són descomunals. Això provoca que les infrastructures socials es vegin desbordades. O hi ha massa gent major o patim una manca greu de centres d'acollida. Les llistes d'espera per a fer"se amb una plaça arriben d'aquí a allà, és a dir, fins a l'infinit. I els preus d'hostatge a alguns centres privats no són assequibles a totes les butxaques. A posta, la decisió de la conselleria de Benestar Social, de concedir un sou de quatre"cents vint euros a les famílies que vulguin acollir una persona major, no pot ésser més oportuna. A més a més, se'n beneficiarà molta de gent. Les persones acollides per raons òbvies, i les acollidores perquè disposaran d'una renda que incrementarà els seus ingressos mensuals. Tanmateix, més enllà de l'oportunitat de la llei, es plantegen alguns interrogants derivats de la convivència, que cal suposar que la senyora Caro també s'ha plantejat i ja sap com resoldre. Sense anar més enfora, s'haurà de procurar que hi hagi afinitat de caràcter i nivell cultural consemblant entre l'acollit i l'acollidor, i s'haurà de preveure què passa si aquest acollit emmalalteix. Qui el servirà, la família d'acollida o aquesta el posarà al carrer? Vull dir, allò que beneeix la conselleria és un contracte econòmic o, al marge de passar"se diners també s'estableix un compromís moral entre les parts? Hi ha infinitat de factors que generen una certa malfiança. Parlem clar i català: ni la vellesa no és una edat idíl·lica, ni d'apòstols se n'han conegut més de dotze. En concret, què passarà si a aquests vells, els acollidors els pentinen amb bona cara els quatre estalvis que tenen i a continuació donen per acabada la bona cara i la convivència? O si aquests, els vells, entenen que l'acollida suposa servei incondicional i exigeixen més bona vida que l'ase d'en Caritas, no endebades el govern paga pel seu benestar? Estic convençut que no serà gens ni mica fàcil afinar i acoblar sensibilitats, perquè ja és ben cert que les persones som filles de Déu, però no ho és menys que Déu ens va fer a totes més enrevessades que la gota. En qualsevol cas, cal imaginar que la conselleria ha previst tots els ets i uts que puguin sorgir d'una experiència d'aquesta mena. Per multitud de raons la iniciativa és lloable. Tant i tant ho és, que val la pena córrer el risc de posar"la en marxa.