El tret de l'arquitectura palmesana que més acostuma a fascinar els nostres visitants no és l'elegància de les cases dels botifarres, sinó el fet que les façanes del període racionalista amaguin la distribució incòmoda d'una llar botifarra, reinterpretada amb materials assequibles, però no l'ordenació que oferia comoditat racional als seus habitants. Una cosa ben semblant passa amb els equipaments dels habitatges: tot i que l'empresa constructora hi hagi instal·lat calefacció central, les madones continuaran cremant-se les varius amb brasers mentre es gelaran el cul a l'hivern mallorquí; a més, forçaran l'elogi del nouvingut amb expressions incontestables com ara: «No hi ha res com una mesa camilla i un braser, que no és ver?» És en aquest context antropològic que es pot entendre com l'acte més popular de la Diada de les Illes Balears ha estat la gesta del nedador Xavi Torres, que hauria obtingut el mateix ressò si l'hagués consumada en el Dia Internacional d'Extremadura. Sortosament, encara no he sentit cap discurs que defensi que «Xavi Torres simbolitza l'esforç de tot el poble balear per sortir del seu ostracisme perifèric mentre la Balanguera fila», però supòs que n'hi va haver. Eren dues celebracions independents: la que felicitava Torres i la que ignorava el Govern balear.