En el cas de «Juanito» Muehlegg la sàtira i la befa ja estan fetes: s'han fet soles i amb escreix, i no cal fer-ne més sang. Ni tan sols val la pena acarnissar-s'hi per descobrir que malgrat les contínues declaracions públiques, les consignes oficials i els ingents diners públics que s'han tudat en l'intent de convèncer-nos, aquest continua essent un país primitiu i preil·lustrat. Una petita anàlisi científica, tan indiscutible com neutral, ha reblat que tots aquests discursos són música celestial i que la realitat s'imposa sobre els deliris polítics, sobre el disseny aerodinàmic i voluntarista d'un país inexistent que només existeix en els mitjans oficials i en les rodes de premsa dels consells de ministres.

Al capdavall, la història és d'una antigor que hauria de ser inofensiva, i que no ho acaba de ser: un esquiador (un esport de gent benestant com cap altre: només podria ser més cruel si hagués estat un golfista) que només atén els consells del clan familiar mentre pren aigua beneïda per una curandera, amb l'afegit subcutani d'unes hormones prohibides, això sí, el darrer crit de les trampes farmacològiques, el no-va-més del dopatge. Ben mirat, algú disposat a injectar-se quelcom extractat de cèl·lules d'ovari d'hàmster xinesa (d'on s'extreu la substància dopant) bé es mereix molt més que un parell de medalles olímpiques (sense esmentar que només a un pícaro de mena se li acudeix d'inscriure's en la federació d'esquiadors de Múrcia). A partir d'aquí, el que hauria estat una anècdota ha esdevingut un desgavell còsmic per a l'orgull dels dirigents estatals, que han estat sacsejats en el breu termini de quaranta-vuit hores de l'enamorament (sempre ha estat un espanyol) a l'apostasia (mai no ha deixat de ser alemany), amb efectes tan reveladors com coneguts: ja no hi haurà classes particulars amb el president Aznar, ni audiència reial, ni, evidentment, tampoc no tindrem una dimissió, del secretari d'estat per a l'esport, o de la ministra del ram, que tanmateix no compensaria tots aquests ridículs sense mida.

En algun temps passat aquestes històries van tenir encant, una certa poesia de la maledicció que ens confortava d'uns mals que semblaven incurables i fèrriament genètics, van generar el cinema de Bardem i de Berlanga i esbargir les rialles dels propis i la incomprensió dels estranys, però ja fa molt que només generen cansament, i la ferma convicció que això no hi ha Déu que ho canviï. Tot i això, hem reprès una vella lliçó que semblava oblidada. Si ets un teutó beverri i cepat i convences quatre dirigents xovinistes que els aconseguiràs una medalla que els cargolarà a la cadira (o un escriptor de renom "com Vargas Llosa, diguem), el miracle estarà garantit, i podràs aconseguir la nacionalitat espanyola (i tot el que això suposa) en un parell de dies. En altre cas, per exemple si ets un magribí de pell fosca que no ha vist un floc de neu en sa vida, esdevenir europeu et serà tan difícil com pujar a la lluna. Això sí: sempre ens quedarà la possibilitat de dedicar-nos a la marató, que és una cosa d'afamegats i que es pot practicar lluny de les pistes de Vaquèira on es troben periòdicament els qui tenen la clau de la nacionalitat. Això palesa el valor tan inescrutable com arbitrari de conceptes que són impossibles d'assolir per la majoria dels humans però que alhora depenen de l'habilitat per moure't amb un parell d'esquís, per botar una distància determinada o per córrer com si et perseguís el diable. Només ha faltat, i potser per poques hores, algun diputat que ens aclarís que Juanito Muehlegg representa els valors que propugna el PP: entrenament i educació, capacitat de sacrifici, competència, fredor, patriotisme (i amor al risc, hom suposa). El conte té una moralitat tan rodona com inquietant: si el pobre Juanito demostrés que tot ha estat un error, o hom descobrís que l'anàlisi ha estat errònia, recuperaria l'essència d'espanyolitat que li van endossar durant tres o quatre dies? Tan fràgil és aquest estigma? La realitat s'imposa com un buldòzer, i només la ciència "capaç de detectar els extractes d'ovari d'hàmster xinesa" ens convenç que en algun lloc hi ha encara un poc de seny.