En el cas de «Juanito» Muehlegg la sàtira i la befa ja estan
fetes: s'han fet soles i amb escreix, i no cal fer-ne més sang. Ni
tan sols val la pena acarnissar-s'hi per descobrir que malgrat les
contínues declaracions públiques, les consignes oficials i els
ingents diners públics que s'han tudat en l'intent de
convèncer-nos, aquest continua essent un país primitiu i
preil·lustrat. Una petita anàlisi científica, tan indiscutible com
neutral, ha reblat que tots aquests discursos són música celestial
i que la realitat s'imposa sobre els deliris polítics, sobre el
disseny aerodinàmic i voluntarista d'un país inexistent que només
existeix en els mitjans oficials i en les rodes de premsa dels
consells de ministres.
Al capdavall, la història és d'una antigor que hauria de ser
inofensiva, i que no ho acaba de ser: un esquiador (un esport de
gent benestant com cap altre: només podria ser més cruel si hagués
estat un golfista) que només atén els consells del clan familiar
mentre pren aigua beneïda per una curandera, amb l'afegit subcutani
d'unes hormones prohibides, això sí, el darrer crit de les trampes
farmacològiques, el no-va-més del dopatge. Ben mirat, algú disposat
a injectar-se quelcom extractat de cèl·lules d'ovari d'hàmster
xinesa (d'on s'extreu la substància dopant) bé es mereix molt més
que un parell de medalles olímpiques (sense esmentar que només a un
pícaro de mena se li acudeix d'inscriure's en la federació
d'esquiadors de Múrcia). A partir d'aquí, el que hauria estat una
anècdota ha esdevingut un desgavell còsmic per a l'orgull dels
dirigents estatals, que han estat sacsejats en el breu termini de
quaranta-vuit hores de l'enamorament (sempre ha estat un espanyol)
a l'apostasia (mai no ha deixat de ser alemany), amb efectes tan
reveladors com coneguts: ja no hi haurà classes particulars amb el
president Aznar, ni audiència reial, ni, evidentment, tampoc no
tindrem una dimissió, del secretari d'estat per a l'esport, o de la
ministra del ram, que tanmateix no compensaria tots aquests
ridículs sense mida.
En algun temps passat aquestes històries van tenir encant, una
certa poesia de la maledicció que ens confortava d'uns mals que
semblaven incurables i fèrriament genètics, van generar el cinema
de Bardem i de Berlanga i esbargir les rialles dels propis i la
incomprensió dels estranys, però ja fa molt que només generen
cansament, i la ferma convicció que això no hi ha Déu que ho
canviï. Tot i això, hem reprès una vella lliçó que semblava
oblidada. Si ets un teutó beverri i cepat i convences quatre
dirigents xovinistes que els aconseguiràs una medalla que els
cargolarà a la cadira (o un escriptor de renom "com Vargas Llosa,
diguem), el miracle estarà garantit, i podràs aconseguir la
nacionalitat espanyola (i tot el que això suposa) en un parell de
dies. En altre cas, per exemple si ets un magribí de pell fosca que
no ha vist un floc de neu en sa vida, esdevenir europeu et serà tan
difícil com pujar a la lluna. Això sí: sempre ens quedarà la
possibilitat de dedicar-nos a la marató, que és una cosa
d'afamegats i que es pot practicar lluny de les pistes de Vaquèira
on es troben periòdicament els qui tenen la clau de la
nacionalitat. Això palesa el valor tan inescrutable com arbitrari
de conceptes que són impossibles d'assolir per la majoria dels
humans però que alhora depenen de l'habilitat per moure't amb un
parell d'esquís, per botar una distància determinada o per córrer
com si et perseguís el diable. Només ha faltat, i potser per poques
hores, algun diputat que ens aclarís que Juanito Muehlegg
representa els valors que propugna el PP: entrenament i educació,
capacitat de sacrifici, competència, fredor, patriotisme (i amor al
risc, hom suposa). El conte té una moralitat tan rodona com
inquietant: si el pobre Juanito demostrés que tot ha estat un
error, o hom descobrís que l'anàlisi ha estat errònia, recuperaria
l'essència d'espanyolitat que li van endossar durant tres o quatre
dies? Tan fràgil és aquest estigma? La realitat s'imposa com un
buldòzer, i només la ciència "capaç de detectar els extractes
d'ovari d'hàmster xinesa" ens convenç que en algun lloc hi ha
encara un poc de seny.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.