Em demanen què pensam Els Verds sobre les propostes de la
Ministra Del Castillo sobre millora de la qualitat educativa. M'ho
demanen amb tan poc espai per respondre que no puc resistir la
temptació d'aprofitar aquest article per estendre-m'hi una mica
més, en el benentès que el que escriuré no són tant posicionaments
de partit com consideracions personals que també tenen a veure amb
la meva experiència personal. Per començar, una de les coses que
ens hauria de sorprendre és que la qüestió de la qualitat de
l'educació només surti a les primeres planes del diari quan la
Ministra presenta les seves propostes per a una Llei de Qualitat
Educativa. En una comunitat com la nostra, que combina uns bons
indicadors macroeconòmics amb altíssimes xifres de fracàs escolar,
aquest hauria de ser un objecte de preocupació permanent. No és
exagerat dir que el fenomen de l'abandonament massiu dels estudis
abans d'acabar l'ensenyament secundari, o el baix índex
d'estudiants universitaris, constitueixen una feixuga hipoteca
sobre el nostre futur com a societat de convivència
democràtica.
Dit això, allò que primer em fan pensar les idees avançades per
la Ministra d'Educació és que no toquen els dos assumptes claus que
s'han d'enfrontar per fer de l'educació una vertadera eina al
servei de la igualtat d'oportunitats: el finançament adequat i
l'aposta per l'ensenyament públic. L'estat espanyol segueix lluny
de l'objectiu del 6 % del PIB per a educació, i segueix a la cua de
les classificacions europees de despesa per estudiant. Pel que fa a
l'ensenyament públic, ho deixam per al final.
De les propostes concretes, tres han centrat el debat: la
revàlida, els itineraris de segon cicle de secundària i les
repeticions de curs. La implantació de la revàlida no constituirà,
en si, una millora de la qualitat educativa si no va acompanyada
d'altres mesures, que, òbviament, exigiran recursos econòmics i
humans. Implantar una revàlida i mantenir proves d'accés a la
universitat convertirà els estudis en una cursa d'obstacles. La
qüestió de les repeticions de curs i la promoció automàtica s'ha
d'enfrontar des del convenciment que l'atenció a cada alumne
d'acord amb les seves capacitats no s'arregla repetint curs sinó
amb desplegament de les possibilitats d'atenció personalitzada: és
a dir, amb recursos econòmics i humans. Especialment interessant és
la qüestió dels itineraris per al segon cicle de secundària: aquí
és sobretot la meva experiència d'ensenyant la que em diu que, per
a l'etapa entre els 14 i els 16 anys, el model d'ensenyament igual
per a tot l'alumnat no ha funcionat. Això no vol dir que el
Ministeri s'hagi d'inventar les solucions prescindint del diàleg
amb les comunitats autònomes, i sense la participació dels pares i
les mares i del professorat, però sí que vol dir que s'han d'evitar
els posicionaments simplistes que immediatament parlen de
segregació o de discriminacions. A l'escola, crear igualtat vol dir
diversificar l'atenció.
Aquí és, finalment, quan anam a parar a l'ensenyament públic.
Els autèntics itineraris discriminadors són els que crea un sistema
en què una gran part dels pressuposts públics se'n van a la
concertació amb centres privats, mentre que la càrrega dels
aspectes més problemàtics (acollida d'immigrants, alumnat
d'extracció social més baixa...) segueix recaient, de manera
massiva, sobre l'escola pública. Si uns i altres centres viuen dels
doblers de tots, uns i altres han de ser solidaris a l'hora
d'enfrontar tot allò que té de problemàtic l'ensenyament en una
societat cada vegada més diversa i cada vegada més
desestructurada.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.