Trogloditisme i habitatge de franc

L'afer de l'ocupació, per part d'un grup de joves, dels pavellons militars de l'antiga posició artillera de la bateria de costa de Llucalari m'ha deixondit de nou les meves insatisfetes intrigues respecte de l'habitud cavernícola, marcadament repatània, de la gent del meu rodal menorquí.

Tota la setmana se n'ha parlat, i, és clar, les veus exhalades han abastat tot el registre possible de l'acordió desmanegat dels pronunciaments polítics "en els casos, vull dir, en què el polític, com resulta freqüent, es deixa endur pel populisme. De les notes aspres a les notes destemperades, el registre que hem escoltat ha resultat amplíssim, però, en tot cas, un concert, en conjunt, de grinyols. Hi ha hagut, en efecte, opinions per a tots els gusts. Cadascú ha sonat pel seu vent, sense rei ni roc. Cap, però, nom'ha esbrinat la més lleu pista per maldar d'engiponar una interpretació raonable del fenomen que tant m'intriga.

Encara ara els menorquins aguanten l'atavisme de l'ocupació ancestral de coves, malgrat de trobar-nos en el bell mig de la celeritat arquitectònica moderna en què fer-se una casa apedaçadeta és com xiular pels carrers "sobretot si hom pretén d'instal·lar-se ran de mar, amb llicència o sense: es fa d'avui per demà, com resulta notori! El trogloditisme el veiem cada estiu només de passar l'ull pels penya-segats de Macarella, o els de les platges de Son Bou, les cavitats dels quals mantenen llogaters de renda baixa "més aviat baixíssima, exactament de franc. Fins fa quatre dies, també n'hi havia hagut a la cala Sant Esteve des Castell, o a Calascoves, que, en les darreres dècades, s'havia convertit en la Meca cobejada de la vida rupestre més famosa de la Mediterrània occidental. L'han practicat els menorquins, però també les onades de «hippies» i «raftas» que han buscat solucions vacacionals enterament gratuïtes "i sense ecotaxa!", embolcallades de bucolisme i naturisme, encara que fos a costa de malmetre la pervivència d'un patrimoni arqueològic únic, de valors irrepetibles.

Cal referir-se, encara, al semitrogloditisme de l'ocupació de les balmes naturals de la costa, que també aquí ha estat, i és, freqüent. El cas més desenvolupat el trobam a les balmes de Cala Pilar, més o menys tapiades i exornades com a habitatges estiuencs de cap de setmana, cosa que a mi em sembla curosa amb el medi i molt pal·liativa de les curolles urbanes: vagi per dit!

L'autogovern, a Menorca, i l'autoritat municipal s'han esbraonat per acabar amb l'ocupació de les mil·lenàries cavernes funeràries de Calascoves, però vet aquí que consenten l'ocupació de Llucalari. Algú ha declarat que és una forma oportuna de mantenir unes edificacions arruïnades i envaïdes pel pillatge i la devastació. Crec modestament que el progressisme polític autèntic no és picar l'ullet als ocupants, que actuen moguts per la denúncia pública de l'abandonament vergonyós del patrimoni. Un compromís avançat i d'esquerres hauria de maldar de pal·liar la manca d'habitatges i equipaments socials "que és la reivindicació d'aquest cas", i, en definitiva, abordaria amb coratge i justícia social el problema punyent. Açò, pens, és governar: l'altra actitud és populisme buit que no aporta solucions, sinó simples tocs a l'esquena.

La cara positiva que desvetlla Llucalari és l'acusació justificadíssima contra l'horrífica malversació del patrimoni públic. I la creu, que l'ocupació, no ens enganyem, ve motivada per la gratuïtat de l'habitatge. El menorquí, i en general el gènere humà, té una irresistible tendència al trogloditisme, és ben cert, però aquesta li resulta atractiva de veres si és de franc. És un ideal comprensible: casa gratis!