Submissió

Les relacions sadomasoquistes, quan no són un abús, moltes vegades acaben essent-ho. És difícil, segons conten, mantenir la relació en l'equilibri de voluntats i un acaba dominant la de l'altre com a pas previ per al menyspreu i la submissió degradant. Em direu què faig jo parlant de coses sèries i icant-me sota els llençols (o el que els substitueix com a camp de batalla) on ningú m'ha cridat. I teniu raó, però, el que vos he resumit, és la meva manera de veure les relacions entre els sàdics porters de discoteca i els masoques assistents. Mai no he entès com a qualcú li pot agradar que el denigrin a la categoria de postulant a pagar i hagi de guanyar-se el «dret» a fer-ho. Es comença per aquí, per admetre que un armari opini de la conveniència del teu calçat, de l'adequació de la teva vestimenta als seus paràmetres de «protocol» o que, amb la suficiència d'un cop de vista, faci la teva anàlisi antropomètrica infal·lible i inapel·lable, i s'acaba generant sentiment d'omnipotència, prepotència i, per suposat, impunitat. Sembla que ens havíem guanyat el dret a la llibertat i a no ser tutoritzats per ningú: això era la irrenunciable majoria d'edat col·lectiva. Idò no: ara pagam perquè ens permetin pagar, amb l'excusa de pertànyer a un elitista club on, incomprensiblement, ens hi deixen entrar. Ara imaginau-vos quin jovent feim entre tots, quan una majoria malcontestaria al progenitor que s'atrevís a qüestionar l'estètica d'un calçat, per posar un exemple, minuts abans de sotmetre's, voluntàriament i amb dispendi, a l'escrutini d'una persona que destaca pels seus músculs...