Un any de Llei d'estrangeria

30/01/02 0:00

Dimecres passat va fer un any de l'entrada en vigor de la nova Llei d'estrangeria. La seva tramitació va rebre una forta contestació social i política, tant per la forma (imposició unilateral per part de la majoria absoluta del PP) com pel contingut (vulneració de drets fonamentals de la persona). Tanmateix, no vull insistir en la crítica als continguts d'aquesta llei, cosa que ja he fet en anteriors articles. Amb independència que hom hi estigui més o menys d'acord, hi ha una altra valoració a fer, no menys important: cal analitzar el grau de compliment dels objectius que el mateix Govern central es va marcar. El diagnòstic és profundament decebedor, ja que els grans problemes que es volien resoldre continuen estancats... quan no han empitjorat. Primer objectiu frustrat: segons el Govern central, la reforma de la Llei d'estrangeria era necessària per frenar la immigració «il·legal». Un any després, l'afluència d'immigrants irregulars no sols s'ha mantingut, sinó que fins i tot s'ha incrementat. Per totes les vies possibles ens arriben més immigrants sense papers que mai, i les màfies fan el seu agost. L'«efecte crida» que presumptament causava la llei anterior, s'ha demostrat com una fal·làcia i un recurs demagògic sense cap fonament.

Segon fracàs: la millor regulació del procediment d'obtenció de permisos de treball i residència donaria major seguretat jurídica als immigrants i acabaria amb les llistes d'espera. Novament, s'ha produït l'efecte contrari. L'extraordinària complexitat del procediment fa que cada cop sigui més llarg el temps d'espera per obtenir els papers. El Govern de les Illes Balears va oferir la seva ajuda per tramitar les sol·licituds de permisos, cosa que la Delegació del Govern central va acceptar, però això sols ha servit per canviar de lloc la muntanya d'expedients pendents de resolució. Ara, la cua no és per fer la sol·licitud sinó per esperar la resposta, però estam igual.

Tercera pífia: el reglament d'aplicació de la llei havia d'ordenar totes les actuacions en matèria d'estrangeria, superant les «polítiques a la carta» de l'etapa anterior. El Govern central ha convertit en paper mullat el seu propi reglament, forçat a arribar a acords puntuals, de vegades fins i tot contradictoris, a distints punts de l'Estat arran de les protestes i mobilitzacions d'immigrants i organitzacions socials.

Per no parlar de les enormes dificultats de les empreses per contractar treballadors estrangers, de la pèssima aplicació del programa interdepartamental Greco, o de la descoordinació entre les actuacions del Govern central i les polítiques socials de les comunitats autònomes, ja que el primer es nega a donar cap participació als governs autonòmics en la política d'estrangeria.

En fi. Un fracàs anunciat que manté totalment vigent la lluita per la derogació de la Llei d'estrangeria.