lluvia ligera
  • Màx: 13°
  • Mín: 11°
11°

Capellà i la feblesa del Pacte

Sol dir un dirigent d'un dels partits governamentals que en política, quan es comet un error, es paga durant bastant d'anys, perquè hi ha pànic a les rectificacions, de les quals es fuig com del dimoni i, per tant, el resultat és que, normalment, l'errada originària no tendeix a disminuir els seus perversos efectes amb el pas del temps, sinó tot el contrari: són cada cop més intensos i en no poques ocasions solapen la resta de decisions que puguin haver estat preses correctament. Això és el que li ha passat a l'autoanomenat Pacte de Progrés, que ell mateix, en la seva naturalesa originària, és una errada. Perquè es va fer de qualsevol manera: no només sense pactar seriosament res de programes (per això l'incompleixen tan alegrament amb la no-reforma de les DOOT) o preocupant-se exclusivament del repartiment de poder (objectiu fonamental), sinó, i això és el bessó, que es va fer sense consens en allò que és essencial: el mínim comú denominador de per què havia de servir el Pacte. Un important membre de l'actual Govern explicità al suprasignat i a un altre periodista d'aquesta casa, en la copa oferta als jardins del Consolat de la Mar després de prendre possessió, el seu sentiment: «A la fi ho hem aconseguit», digué. No «a la fi tenim la possibilitat de fer el que pensam». No: «Ho hem aconseguit». Una frase només. D'acord. Però prou significativa. Això ho explica tot. El poder era la fita. L'objectiu en si mateix. No l'instrument per desenvolupar un projecte alternatiu al PP, el qual, per altra banda, mai no ha existit. Això és l'errada original del Pacte i el per què tot ha sortit tort. No es tracta de com gestionen. La gestió tècnicament correcta se li suposa a qualsevol Govern. Del que es tracta és que un Govern, per ser sòlid políticament (i indistintament del color que tengui), ha de respondre, si és de diversos partits, a un mínim projecte ideològic i polític comú. I això, com que no ha existit mai, és el que passa factura i fa l'actual Govern del Pacte tan terriblement feble.

La dimissió de Miquel Capellà (més important que no d'altres ocorregudes en el Pacte) és una passa qualitativament molt significativa en l'allau de conseqüències d'aquell pacte tan mal fet, gens pensat i amb excessives llacunes de control, objectius i funcionament. Per entendre-ho, basta mirar la nòmina de «cadàvers» polítics que el retraten. Any 2000, cau el conseller d'Agricultura, Joan Mayol. Any 2001, cauen la consellera d'Innovació Tecnològica, Misericòrdia Ramon, i el conseller d'Obres Públiques, Josep Antoni Ferrer. Any 2002, cau el president de Sa Nostra, Miquel Capellà. Això és un Pacte sòlid? Respecte de Capellà, la dimissió del qual és paradigmàtica, si hagués existit un projecte clar, amb mínims comuns denominadors polítics i ideològics pactats entre tots els partits, no hagués caigut, perquè els que l'abandonaren a darrera hora, no ho haurien fet si percebessin sòlid el poder polític, del qual sorgia Capellà com a president de Sa Nostra. Aquesta és la qüestió. Que la imatge i percepció de feblesa i inestabilitat del Govern, i en general del Pacte, és tanta que per això se li posen «xulos» tots aquells que si vessin un projecte sòlid i un poder fort, callarien i procurarien adaptar-se als nous temps. El que passa és el contrari. Que cada vegada, davant l'evidència que ni el Pacte ni el Govern són sòlids ni poderosos, ningú no té necessitat d'adaptar-se, sinó que se senten forts per plantar-los cara. Per això, en el fons, ha caigut Capellà. Perquè el Pacte, senzillament, no fa por. Ni inspira respecte. Perquè ha demostrat ser tan feble que ha intentat, com molt bé analitzava dissabte Joan Mir referint-se a les interioritats de Sa Nostra, i intenta constantment, fer-se perdonar per tenir el poder. I cada vegada aquesta actitud és més intensa. I les renúncies, més impressionants. I per això, clar, cada cop té més problemes de fons. Per això Capellà arribà al moment en què hagué de dimitir. Amb un Pacte i un Govern fort, mai no hagués dimitit. No hauria estat necessari. Ningú no li hauria demanat que posàs a prova cap confiança. Tots haurien intentat tenir la seva confiança. De la nit al dia, senzillament.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.