El temps passa molt aviat. Quan ens en temerem els quatre anys
d'aquesta legislatura s'hauran esgotat. Aleshores serà el moment de
l'avaluació. Els polítics, especialment els que han governat hauran
de retre comptes amb els electors, talment com si fos un examen pel
qual s'hagin estat preparant aquests quatre anys. De ben segur, no
trauran ni un deu ni un zero. En política és pràcticament
impossible fer-ho tot bé, però també és prou difícil no encertar-ne
ni una.
Tanmateix, el tribunal avaluador no és homogeni. No tothom dóna
la mateixa importància a cadascun dels aspectes que han configurat
l'acció de govern, ni, quan això succeeix, els valora igual. Aquest
fet crea enormes dificultats a l'examinat, que sap que si satisfà
les expectatives d'un examinador, decep les d'un altre.
El que semblaria més lògic, emperò, és adonar-se que si es va
aprovar l'anterior convocatòria és perquè una majoria se va estimar
més dipositar la seva confiança en ells que no seguir amb els
mateixos de sempre i, si volen superar la proera revàlida, els
convé no decebre'ls. I per què ho varen fer així? Possiblement no
hi hagi una resposta única, sinó que cada elector tenia els seus
propis motius. És clar que aquests motius s'han de cercar en les
propostes que cadascun dels partits integrants del pacte
presentaren a la ciutadania i, també, en les errades del Partit
Popular, que li feren perdre un segment suficient del seu electorat
com per perdre les eleccions.
Naturalment, les ofertes dels partits d'esquerra i nacionalistes
no era única i, per tant, les aspiracions dels seus votants,
tampoc. D'aquí que s'hagués de negociar un programa de govern que
recollís el comú denominador de les diferents aspiracions. Aquest
fet va permetre atemperar els ànims dels més agosarats i consensuar
una línia de feina acceptada, no sense certes reticències, per tots
els signants. Les concessions que feren uns i altres varen provocar
certes decepcions als seus militants i simpatitzants més
ideologitzats, compensades per la il·lusió de poder dur a terme una
part significativa del seu programa. Quan ja som a més de la meitat
de la legislatura són molts els que comencen a mirar-se amb lupa
les realitzacions i les comparen amb el que es va signar al seu
moment. En segons quins camps s'ha avançat prou. En altres, només
un poquet i, encara hi ha un altre grup que sembla que no s'ha
mogut quasi gens. Aquí cal destacar la proposta de «crear un model
audiovisual propi». Molts de nosaltres entenguérem que això
significava la posada en funcionament d'una ràdio i una televisió
autonòmiques. Fins al dia d'avui, és cert que s'han creat dues
ràdios, Som Ràdio, per part de la Direcció General de Política
Lingüística, i Ona Mallorca per part del Consell de Mallorca, però
encara és l'hora del naixement d'una vertadera ràdio nacional
balear en català de continguts generalistes, semblant al que és,
per exemple, Catalunya Ràdio. I molt manco s'ha sentit ni parlar
des del Govern de cap projecte d'engegament d'una televisió
autonòmica.
És cert que les dues televisions insulars mig omplen aquest
buit, però ni pel seu abast ni per les seves possibilitats
tècniques i econòmiques, no poden suplir l'existència d'una
televisió pública o mixta. Hi ha models que possiblement passen per
un acord amb aquestes mateixes televisions insulars, per poder
desenvolupar una televisió nostrada sense que ens costi les
astronòmiques xifres d'altres. No sé si és manca de voluntat
política, o impossibilitat de consensuar el model per part dels
distints partits polítics del pacte, però el fet és que en el model
audiovisual propi no avançam.
El moment de l'avaluació s'acosta i un sector de l'electorat
espera que se li presentin realitzacions dins aquest camp. Encara
hi són a temps, però s'han d'apressar. El temps passa molt
aviat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.