El temps passa molt aviat. Quan ens en temerem els quatre anys d'aquesta legislatura s'hauran esgotat. Aleshores serà el moment de l'avaluació. Els polítics, especialment els que han governat hauran de retre comptes amb els electors, talment com si fos un examen pel qual s'hagin estat preparant aquests quatre anys. De ben segur, no trauran ni un deu ni un zero. En política és pràcticament impossible fer-ho tot bé, però també és prou difícil no encertar-ne ni una.

Tanmateix, el tribunal avaluador no és homogeni. No tothom dóna la mateixa importància a cadascun dels aspectes que han configurat l'acció de govern, ni, quan això succeeix, els valora igual. Aquest fet crea enormes dificultats a l'examinat, que sap que si satisfà les expectatives d'un examinador, decep les d'un altre.

El que semblaria més lògic, emperò, és adonar-se que si es va aprovar l'anterior convocatòria és perquè una majoria se va estimar més dipositar la seva confiança en ells que no seguir amb els mateixos de sempre i, si volen superar la proera revàlida, els convé no decebre'ls. I per què ho varen fer així? Possiblement no hi hagi una resposta única, sinó que cada elector tenia els seus propis motius. És clar que aquests motius s'han de cercar en les propostes que cadascun dels partits integrants del pacte presentaren a la ciutadania i, també, en les errades del Partit Popular, que li feren perdre un segment suficient del seu electorat com per perdre les eleccions.

Naturalment, les ofertes dels partits d'esquerra i nacionalistes no era única i, per tant, les aspiracions dels seus votants, tampoc. D'aquí que s'hagués de negociar un programa de govern que recollís el comú denominador de les diferents aspiracions. Aquest fet va permetre atemperar els ànims dels més agosarats i consensuar una línia de feina acceptada, no sense certes reticències, per tots els signants. Les concessions que feren uns i altres varen provocar certes decepcions als seus militants i simpatitzants més ideologitzats, compensades per la il·lusió de poder dur a terme una part significativa del seu programa. Quan ja som a més de la meitat de la legislatura són molts els que comencen a mirar-se amb lupa les realitzacions i les comparen amb el que es va signar al seu moment. En segons quins camps s'ha avançat prou. En altres, només un poquet i, encara hi ha un altre grup que sembla que no s'ha mogut quasi gens. Aquí cal destacar la proposta de «crear un model audiovisual propi». Molts de nosaltres entenguérem que això significava la posada en funcionament d'una ràdio i una televisió autonòmiques. Fins al dia d'avui, és cert que s'han creat dues ràdios, Som Ràdio, per part de la Direcció General de Política Lingüística, i Ona Mallorca per part del Consell de Mallorca, però encara és l'hora del naixement d'una vertadera ràdio nacional balear en català de continguts generalistes, semblant al que és, per exemple, Catalunya Ràdio. I molt manco s'ha sentit ni parlar des del Govern de cap projecte d'engegament d'una televisió autonòmica.

És cert que les dues televisions insulars mig omplen aquest buit, però ni pel seu abast ni per les seves possibilitats tècniques i econòmiques, no poden suplir l'existència d'una televisió pública o mixta. Hi ha models que possiblement passen per un acord amb aquestes mateixes televisions insulars, per poder desenvolupar una televisió nostrada sense que ens costi les astronòmiques xifres d'altres. No sé si és manca de voluntat política, o impossibilitat de consensuar el model per part dels distints partits polítics del pacte, però el fet és que en el model audiovisual propi no avançam.

El moment de l'avaluació s'acosta i un sector de l'electorat espera que se li presentin realitzacions dins aquest camp. Encara hi són a temps, però s'han d'apressar. El temps passa molt aviat.