algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
10°

Qui vigila les institucions?

Sr. director, unes paraules d'indignació davant la falta de consciència de l'Estat per vigilar i controlar la capacitat mental dels individus a l'hora de formalitzar una família. El febrer d'enguany es compleixen 4 anys d'espera des que el 1998 la meva dona i jo iniciàrem el procés d'adopció a través del Centre Es Pinaret gestionat per la Conselleria de l'anterior Executiu. A partir de llavors un procés de paperassa i entrevistes sobre la nostra capacitat per ser pares va quedar reflectit en un historial de prop de 20 pàgines que certificaven legalment la nostra vàlua per formalitzar una família. Un qüestionari sobre la nostra relació de parella, del perquè de la decisió d'adoptar un al·lot, quina educació, idees i mètodes li aplicaríem, 'quantes de sol·licituds hem fet, com també canvis i horaris de feina, condicions i descripció del domicili "incloent-hi visita" i un llarg etc. de subpreguntes ens han fet per a un millor coneixement estatal de la nova família que volem formar!

No importa dir que l'aspecte sociocultural tant de la meva dona com el meu, com també els estudis, experiències sobre al·lots, estat de salut, malalties, estat psicològic, hàbits com el tabac i altres addiccions etc., etc. fins a arribar a 20 folis, han influït en la decisió dels esmentats professionals per establir el dictamen final de capacitat d'adopció de nosaltres.

Però allò més dur no és la burocràcia, ni tan sols els 4, 6 o 10 anys "com en alguns casos" d'espera, o el llarg silenci de l'Administració que administra el degoteig d'adopció per a prop de 150 famílies oficialment declarades a Mallorca sense saber en quin lloc som d'aquesta llista.

Allò més dur i indignant és veure quanta capacitat i esforç aboca l'Estat amb la seva Administració per millorar la qualitat de vida d'uns al·lots desemparats, exigint una excel·lent garantia familiar a unes quantes parelles que ens hem decidit per l'adopció, i tanmateix passa per alt la responsabilitat que té de gestionar la qualitat de vida de milers de famílies que, veient-se desprotegides i desemparades per l'Administració, en molts de casos acaben traient a llum la tragèdia en què els seus membres viuen o acaben morint, com ha passat aquests dies a Santomera, Múrcia: dos al·lots que ja no podran gaudir de la protecció estatal.

No estam en contra que les institucions vigilin la capacitat i nivell de vida dels ciutadans per formar una família, però quan és la mateixa Administració que a través de les seves normes i lleis de mercat condiciona i desprotegeix el més feble i el converteix en un ésser capaç de perdre el cap i matar el seu propi fill, ens hem de demanar qui és el que ens protegeix de les administracions? Sincerament amics, per tenir al·lots en aquestes condicions socials en què els nostres fills acabin sent víctimes o botxins, és millor avortar i deixar pas a un futur de recapacitació humana i social, encara que la il·lusió dels qui amb tantes ànsies desitjam formar una família, es trunqui per la falta de presència infantil. Encara així continuarem esperant amb il·lusió notícies d'algun canvi.

Una salutació fraternal,

José J. Méndez. Palma.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.