Sr. director, unes paraules d'indignació davant la falta de
consciència de l'Estat per vigilar i controlar la capacitat mental
dels individus a l'hora de formalitzar una família. El febrer
d'enguany es compleixen 4 anys d'espera des que el 1998 la meva
dona i jo iniciàrem el procés d'adopció a través del Centre Es
Pinaret gestionat per la Conselleria de l'anterior Executiu. A
partir de llavors un procés de paperassa i entrevistes sobre la
nostra capacitat per ser pares va quedar reflectit en un historial
de prop de 20 pàgines que certificaven legalment la nostra vàlua
per formalitzar una família. Un qüestionari sobre la nostra relació
de parella, del perquè de la decisió d'adoptar un al·lot, quina
educació, idees i mètodes li aplicaríem, 'quantes de sol·licituds
hem fet, com també canvis i horaris de feina, condicions i
descripció del domicili "incloent-hi visita" i un llarg etc. de
subpreguntes ens han fet per a un millor coneixement estatal de la
nova família que volem formar!
No importa dir que l'aspecte sociocultural tant de la meva dona
com el meu, com també els estudis, experiències sobre al·lots,
estat de salut, malalties, estat psicològic, hàbits com el tabac i
altres addiccions etc., etc. fins a arribar a 20 folis, han influït
en la decisió dels esmentats professionals per establir el dictamen
final de capacitat d'adopció de nosaltres.
Però allò més dur no és la burocràcia, ni tan sols els 4, 6 o 10
anys "com en alguns casos" d'espera, o el llarg silenci de
l'Administració que administra el degoteig d'adopció per a prop de
150 famílies oficialment declarades a Mallorca sense saber en quin
lloc som d'aquesta llista.
Allò més dur i indignant és veure quanta capacitat i esforç
aboca l'Estat amb la seva Administració per millorar la qualitat de
vida d'uns al·lots desemparats, exigint una excel·lent garantia
familiar a unes quantes parelles que ens hem decidit per l'adopció,
i tanmateix passa per alt la responsabilitat que té de gestionar la
qualitat de vida de milers de famílies que, veient-se desprotegides
i desemparades per l'Administració, en molts de casos acaben
traient a llum la tragèdia en què els seus membres viuen o acaben
morint, com ha passat aquests dies a Santomera, Múrcia: dos al·lots
que ja no podran gaudir de la protecció estatal.
No estam en contra que les institucions vigilin la capacitat i
nivell de vida dels ciutadans per formar una família, però quan és
la mateixa Administració que a través de les seves normes i lleis
de mercat condiciona i desprotegeix el més feble i el converteix en
un ésser capaç de perdre el cap i matar el seu propi fill, ens hem
de demanar qui és el que ens protegeix de les administracions?
Sincerament amics, per tenir al·lots en aquestes condicions socials
en què els nostres fills acabin sent víctimes o botxins, és millor
avortar i deixar pas a un futur de recapacitació humana i social,
encara que la il·lusió dels qui amb tantes ànsies desitjam formar
una família, es trunqui per la falta de presència infantil. Encara
així continuarem esperant amb il·lusió notícies d'algun canvi.
Una salutació fraternal,
José J. Méndez. Palma.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.