nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
10°

La percepció

Entre com se'ns diuen les coses des de dalt i com les entenem els de baix, hi ha una diferència força notòria. La percepció que se'n té des del carrer, dels fets més assenyalats d'aquests darrers dies, difereix força de l'oficial. Ja sabem que sempre ha estat així, però tot té uns límits. Quan els de dalt no fan ús de la finezza, als ulls dels de baix el joc polític perd perfum i esdevé una astracanada. Hi ha molts d'exemples que il·lustren el que dic. En voleu un? L'adquisició de Raixa. La senyora Munar i el senyor Matas ens han donat a entendre que ens l'han regalada, als mallorquins. És a dir, que s'han escurat la butxaca com va fer March amb la Casa del Poble. La veritat no és ben bé aquesta. La veritat és que ens han venut una imatge de paternalista generositat amb els doblers públics. I ho han fet tan bé, que potser, mirau per on!, s'han cregut el paper que havien decidit representar, perquè no deixen d'ésser simptomàtiques les ganes d'ambdós d'asseure's a la cadira de pedra que s'havia fet cisellar el cardenal Despuig. Com aquell qui diu, perderen el cul per veure qui aconseguia asseure-s'hi primer. I és, aquesta, una manera força grollera de prendre possessió d'una propietat, encara que és arquetípica dels nous rics. A Mallorca hi ha un fotimer d'anècdotes que fan referència a aquesta manera d'actuar per part de xuetes acabalats i d'empresaris de procedència mossona acabats d'enriquir, quan compraven els casals o palaus als nobles arruïnats. Tot just tenien la clau de la porta del carrer, cametes me valguen!, corrien a asseure's a la cadira o al wàter del Comte Tal. En fi, m'estic sortint del tema. Parlava de percepcions. Per a explicar la dimissió de Miquel Capellà, com a president de Sa Nostra, s'han donat mil i una raons. I és possible que n'hi hagi més d'una, de raó, si tenim en compte la complexitat del càrrec que ocupava. Tanmateix, els ciutadans perceben que per damunt dels encerts i dels errors de la seva gestió, planeja una voluntat decidida d'acabar amb un projecte de «banca nacional», entre cometes. Jaume Matas va acusar Sa Nostra d'estar polititzada (això vol dir, en el llenguatge matista, trobar-se en sintonia amb el Pacte de Progrés, perquè mai no se li ocorreria deixar caure tal acusació en referència a la CAEB, al Foment de Turisme o a la Federació Hotelera, que sintonitzen amb el Partit Popular). D'altra banda, la rotunditat amb què Alfonso de Oleza, president de la junta de patrons, va desqualificar Capellà, deixa entreveure que, a parer dels propietaris tradicionals, Sa Nostra necessita un cop de timó ideològic. Si més no, aquesta és la percepció que en té el carrer. Anem a una altra cosa. El Govern Antich ha presentat amb una parafernàlia més pròpia d'un festival de cinema "sols faltaven les majorettes!", el logotip que d'ara endavant presidirà les campanyes institucionals de turisme. El logotip són quatre llençols de colors diferents: verd, groc, vermell i blau, que representen, per aquest ordre, les quatre illes turístiques de l'arxipèlag. S'han pagat vint-i-cinc milions per la creativitat, cosa que demostra que malgrat la pobrea general de les conselleries, la de Turisme gaudeix d'una certa abundància econòmica. Tanmateix, tenc la impressió "i aquesta percepció és meva, no del carrer" que ens han donat moix per llebre, perquè el projecte guanyador representava unes estrelletes de mar, vagament mironianes. No sé, per tant, d'on surten aquests llençols. En tot cas, la cosa no té més importància, i cal atribuir el canvi d'estrelletes per llençols a una evolució natural del creatiu corresponent. De tota manera, el canvi del projecte guanyador, si realment s'ha produït, no aixecarà tanta indignació com la que ha provocat el logotip definitiu en els components de la Federació Empresarial Hotelera d'Eivissa. Segons aquesta Entitat, Ibiza no és Eivissa ni és roja. Si els brams d'ase arribassin al cel, a hores d'ara Déu ja estaria ben preocupat per tot el que passa per aquí baix. Atès que no hi arriben, els brams, tan amunt, la dreta va a la seva sense que ningú li pari els peus. És una altra percepció. En el congrés estatal del Pepé s'acaba d'aprovar la ponència del patriotisme constitucional, de manera que els Font i Rotger "foranistes nostrats i representants de la mallorquinitat més genuïna" tornaran de Madrid una mica més espanyols del que ho eren quan partiren. I això és quelcom més que una percepció, per molt que Piqué faci jocs de mans amb la semàntica. El Pepé ha pretès modernitzar-se, i allò que ha fet ha estat redescobrir Ramiro de Maeztu. Una fatalitat irremeiable.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.