El congrés dels patriotes demostra la bona salut del partit del presidente; Aznar lligarà el futur amb la seva sortida anunciada "podria fer-se enrere?"; els populars balears tornaran eufòrics, tot i el rebuig a la introducció del patriotisme estatutari com el fill petit de l'invent lúcid del patriotisme constitucional "lúcid perquè una pàtria de pàtries només pot ser lligada amb un text, realitat virtual. Abans les armes defensaven la terra, i podríem pensar innocents que la lletra només es pot defensar amb paraules. Fals, des del moment en què en posar-la en dubte, amb paraules, et poden posar a l'alçada dels terroristes, però aquest no és el tema.

El partit hegemònic demostra aquest cap de setmana que no té rival mediàtic. El pensament únic només es pot combatre amb preguntes, però els conservadors les desactiven amb un decàleg de respostes que es resumeixen en una: som els bons i no se t'acudeixi posar-ho en dubte. El segle vint-i-u veu com tornen els dogmes i els mites com els únics referents vàlids per explicar la realitat. I la realitat és que, per més que socialment i individualment estam entrampats fins a les celles, la generalitat dels votants es troba moderadament satisfeta amb el cotxe, la casa, el disc supervendes de cantants mediocres "i desconeguts fins fa uns mesos" i la tele quan veu "per la tele" com arriba, des d'Argentina, el missatge «es muy difícil ser pobre», de la boca d'una mare jove que podries ser tu. Pocs es plantegen si part de la responsabilitat d'aquella situació ve d'un afany colonialista i especulador que parteix de molt a prop. I ben mirat, mentre tenguis la hipoteca en marxa, només pots resar perquè la cosa continuï igual, tot i que no et convenci. Per això quan te demana qualcú què tal la vida, dius un «bé» entre parèntesi. Tot podria anar molt, molt pijor. (I això, evidentment, no té res a veure amb el congrés de Madrid, però aquesta columna havia de començar de qualque manera).