algo de nubes
  • Màx: 18.78°
  • Mín: 13.93°
19°

Espe(n)culadors

Agrons blancs, oques, orvals, gallinetes d'aigua, àguiles peixeteres... passejar pel parc natural de s'Albufera de Mallorca un dia de sol a l'hivern és un plaer que no es pot comprar amb doblers, entre d'altres coses perquè l'entrada és gratuïta. Encara que l'omnipresència de la central tèrmica (quin fum més negre!) enterboleix un poc la visita, és un indret perfecte per carregar bateries a cors insulars crivellats per l'estupidesa amb què tants trepitgen aquesta roca. Torturar, més que trepitjar.

Sortim del parc i ens endinsam per aquest mar de ciment que és el Port d'Alcúdia. Arribam a un bar restaurant: «Una canyeta, una coca-cola, unes olives... ens podeu encalentir sa papilla de sa nina... ens podríeu dur una carta per anar mirant?» «Molt bé, ara mateix». Els tres cambrers que ens atenen ens deixen xerrar en mallorquí, ens entenen i, a més, el parlen. Això no ho és tot: el primer idioma amb què està traduïda la carta és el mallorquí. Flip!, com diria en Binimelis (personatge televisiu poc estimat per molts illencs, gràcies al qual, entre d'altres, cada pic que dic una castellanada se m'encén un pilot vermell gros com una síndria). Extasiat, entre glop i glop de canyeta, culleradeta i culleradeta de papilla, em comencen a arribar frases dites en veu alta, molt alta, des de la taula del costat. «Et donaré pes cul!», «Demà mateix te duc els seixanta milions i fet...», «Aquest és un caballero», «T'hi construiré davant, et fotré la vista i m'ho hauràs de vendre més barato, ha, ha, ha...», «Jo vénc de casa de senyors!», «Diga-li si em vol fer una mamada! Li donaré pes cul a aquest!» Els mòbils fan fum; els cohibes també. No es tracta de cap trobada gai o de fans de South Park, més aviat diria que estic presenciant una reunió d'«empresaris» illencs, tots propers a la seixantena. Dubt que, com deia un d'ells, siguin descendents de nobles (cosa que, per altra banda, no és garantia de res). M'és més fàcil imaginar-los fent feina des de ben petits. Anant a collir oliva o a treure patates amb sis o set anys. Homes als quals l'arribada del turisme va desterrar del camp i d'una vida menys còmoda. Segur que mai no s'haurien imaginat així: asseguts al voltant d'una taula presidida per tres botelles d'alcohol parlant de milions mentre el sol els acarona les arrugues. Me n'imagin milers al voltant de tot Mallorca intercanviant informació, planejant urbanitzacions, posant en venda sa mare... És possible que siguin feliços, diuen que els doblers hi ajuden (almanco ajuden a aparentar-ho davant els altres). Durant molts anys la vida els va donar pel sac i ara ells donen pel sac la vida i tot allò que es posi a tir. Es pot somniar felicitat més gran?

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.