Agrons blancs, oques, orvals, gallinetes d'aigua, àguiles
peixeteres... passejar pel parc natural de s'Albufera de Mallorca
un dia de sol a l'hivern és un plaer que no es pot comprar amb
doblers, entre d'altres coses perquè l'entrada és gratuïta. Encara
que l'omnipresència de la central tèrmica (quin fum més negre!)
enterboleix un poc la visita, és un indret perfecte per carregar
bateries a cors insulars crivellats per l'estupidesa amb què tants
trepitgen aquesta roca. Torturar, més que trepitjar.
Sortim del parc i ens endinsam per aquest mar de ciment que és
el Port d'Alcúdia. Arribam a un bar restaurant: «Una canyeta, una
coca-cola, unes olives... ens podeu encalentir sa papilla de sa
nina... ens podríeu dur una carta per anar mirant?» «Molt bé, ara
mateix». Els tres cambrers que ens atenen ens deixen xerrar en
mallorquí, ens entenen i, a més, el parlen. Això no ho és tot: el
primer idioma amb què està traduïda la carta és el mallorquí.
Flip!, com diria en Binimelis (personatge televisiu poc estimat per
molts illencs, gràcies al qual, entre d'altres, cada pic que dic
una castellanada se m'encén un pilot vermell gros com una síndria).
Extasiat, entre glop i glop de canyeta, culleradeta i culleradeta
de papilla, em comencen a arribar frases dites en veu alta, molt
alta, des de la taula del costat. «Et donaré pes cul!», «Demà
mateix te duc els seixanta milions i fet...», «Aquest és un
caballero», «T'hi construiré davant, et fotré la vista i m'ho
hauràs de vendre més barato, ha, ha, ha...», «Jo vénc de casa de
senyors!», «Diga-li si em vol fer una mamada! Li donaré pes cul a
aquest!» Els mòbils fan fum; els cohibes també. No es tracta de cap
trobada gai o de fans de South Park, més aviat diria que estic
presenciant una reunió d'«empresaris» illencs, tots propers a la
seixantena. Dubt que, com deia un d'ells, siguin descendents de
nobles (cosa que, per altra banda, no és garantia de res). M'és més
fàcil imaginar-los fent feina des de ben petits. Anant a collir
oliva o a treure patates amb sis o set anys. Homes als quals
l'arribada del turisme va desterrar del camp i d'una vida menys
còmoda. Segur que mai no s'haurien imaginat així: asseguts al
voltant d'una taula presidida per tres botelles d'alcohol parlant
de milions mentre el sol els acarona les arrugues. Me n'imagin
milers al voltant de tot Mallorca intercanviant informació,
planejant urbanitzacions, posant en venda sa mare... És possible
que siguin feliços, diuen que els doblers hi ajuden (almanco ajuden
a aparentar-ho davant els altres). Durant molts anys la vida els va
donar pel sac i ara ells donen pel sac la vida i tot allò que es
posi a tir. Es pot somniar felicitat més gran?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.