Em dol no haver rebut la llum que il·lumina els canvis en la cultura d'aquest altre temps nostra ciutat. I em dol, perquè m'agradaria haver sentit aquesta revelació, aquest miracle transformador que molts han descobert i gaudit fins el punt de retornar a la festa catàrtica de la cultura de Palma. N'hi ha amb sort, tocats pels déus de la clarividència que els mostren una ciutat molt més culta que fa dotze mesos. Alabats siguin aquests déus i maleït el dimonió que em manté el vel en els ulls. Un vel com un filtre que em distorsiona la realitat i m'impedeix de veure l'art que eixumoren les faroles rodriguecianes, extasiar-me al davant la programació teatral, o musical o del que sigui que no sigui negoci rodó pels amics, vessar-me amb l'arquitectura que substitueix can Coromina, can Batlle, el bar Agustín, la plaça de la Porta de Santa Catalina... i plorar d'emoció trepitjant les places de Cort, Santa Eulàlia, Espanya... Una i mil vegades sigui comdemnat qui m'enterboleix els sentits i no em permet participar en aquesta comunió, aquesta festa de la Cultura, amb l'alegria de qui se sap en una ciutat culta o, almanco, més culta que l'any passat.

I això que les cròniques de la festa no deixen discernir si cultura ve del llatí conreu o és un neologisme del món de la moda. Perquè ja em perdonareu la gràcia estúpida, però, si he de fer cas als papers, hi havia més passió pel cul-tural i per la llit-eratura, per la roba cenyida i la llargària de l'escot, que per saber la qualitat dels presentats, la dificultat per destriar els premiats i el contingut de les seves obres. No hem perdut una gala cultural, hem guanyat una passarel·la de moda.

No he trobat per enlloc una explicació "ni lògica ni de les altres" que em permeti avaluar la diferència entre parlar pel mòbil, mentre menes cotxe, amb un sistema de mans lliures d'altaveu i micròfon o fer-ho per un petit auricular a l'orella. Bé, si, perdonau, n'hi ha un de definitiu: el preu, és molt més car, i genera més negoci, el fix que l'auricular. Som dels que parla pel telèfon en el cotxe i reconec la perillositat de tenir el cap a un altre lloc, a més de les mans. Per això, malgrat que m'emprenyi, trobava lògica la prohibició de fer-ho i l'autorització d'aturar-se a la vorera. Però això no mou calés i el mercat demana una engreixada constant i ja tenim aparell nou. Deu ser això la socialització: donen negoci als privats perquè no es queixin del greuge d'una nova llei del trànsit a la mesura de les insadollables hisendes públiques. A priori, elles són les guanyadores. La seguretat viària, podria ser, però no és segur que hi guanyi. I els ciutadans: aquests ja hem perdut i, al davant de la voracitat recaptadora, quedam amb menys drets a la defensa que un taliban a Guantánamo...