algo de nubes
  • Màx: 18.01°
  • Mín: 13.93°
17°

Quadern de viatge

Divendres, 11." Sempre m'ha fascinat la capacitat d'alguns artistes per construir mons a mesura de la seva imaginació. Fóra el cas de Joan Miró, que creà un univers de constel·lacions, humanes i astrals, mitjançant colors i signes que tothom identifica, però pocs interpreten, un univers únic i no repetible. És el cas de Zush, que basteix en la seva obra una complexa cosmogonia d'imatges i abecedaris ignots. Forma objectes i criatures que li neixen del cap i els dóna noms il·legibles. És el cas de n'Andreu Terrades, que ha perseverat en la coherència de crear una poètica feta d'objectes, imatges i paraules, un món que té presències de la realitat identificable i d'una realitat paral·lela, essencialment conceptual, en qualsevol cas original, imaginada i formada, o deformada, amb la convicció de qui té a les mans i a la ment el poder d'incorporar el seu propi alè a les peces.

N'Andreu Terrades posseeix el poder de l'alquímia, car manipula i modifica el sentit, àdhuc el significat, dels elements que usa, d'altra banda elements propers i cognoscibles, sovint d'ús corrent en la quotidianitat, a vegades en desús per la seva substitució per altres medis més moderns i que, això no obstant, encara guarden les seves propietats causals, la seva càrrega emotiva, el tacte d'altres propietaris. Terrades és un constructor arrelat a la terra i al mar, a les seves identitats, a les seves matèries, a les seves relacions amb les persones, però les seves obres, especialment les corpòries, ens acosten als límits d'un territori on les referències són concretes, però el resultat final pertany a l'espai de la ficció. Un territori que ens sembla proper perquè identificam els objectes i la seva procedència, les nostàlgies que suggereixen, però que esdevé una terra en la qual calen els mapes que traça Terrades per avançar vers la direcció que l'obra exigeix i entendre-la en la seva plenitud.

En qualsevol cas, més que un pintor, n'Andreu Terrades és un creador al qual no és convenient acostar-s'hi fragmentàriament, perquè, encara que cada un dels fragments, obres úniques o sèries, que conformen el seu univers té vida pròpia, és en el conjunt on el batec esdevé harmoniós, divers i compacte alhora, i on hom pot comprendre les vertaderes dimensions i la cohesió d'una poètica que ens convida a la seva lectura i ens transporta, si més no, als confins d'un món en permanent equilibri entre la realitat i la ficció, com si hi hagués separació possible.

Dimarts, 15." No sé si mai us he parlat de n'Antoni Gost, més conegut a sa Pobla per n'Antoni Curro, un poeta desproveït de qualsevol lligam disciplinari, fins i tot lliure de la disciplina d'escriure, però posseïdor d'un do poètic natural que es manifesta, espontani i sensible, en les seves poesies, normalment breus com un llampec i, malgrat la seva instantaneïtat, fulgurants. Autor d'una obra curta i dispersa en suports diversos, la majoria poc convencionals, només vessa d'ell el que li sobra, car raja el vers, àdhuc el poema, espontani, de forma no gens forçada, intens en la seva concentració. Aquesta facilitat pel traç ràpid, per l'esquitx tintat a la manera de Michaux sota els efectes del peiot, afegit a la seva indisciplina, el dificulta per escometre reflexions poètiques més profundes. Es conforma amb la visió instantània que, certament, precisa d'un ull àvid per a la troballa, quan té a les mans la capacitat de la panoràmica, però aquesta demana un treball i un esforç que defuig.

N'Antoni Curro és un poeta no gens contaminat, que viu al marge d'afalagadures. Construeix la seva obra lentament, amb impulsos i sotracs, impel·lit pel desig de buidar les espires que, sovint, li omplen la vida. Sotmès a les rauxes, escriu i descriu amb concisió precisa allò que considera essencial i ho fa amb el màxim estalvi de paraules, que tot el que és sobrer, hi és de demés. Crec que escriu poc i només ho fa quan li ho exigeix la necessitat. I, senzillament, agafa els poemes al vol quan li passen pel cap. És, si fa no fa, un poeta furtiu que usa arts prohibides per abastar la lucidesa del tall. Un poeta vital que penetra els sucs, perquè el misteri dels sucs el penetri. Un poeta que deixa, de nit, portes i finestres obertes, perquè entrin dins ells i amarin el seu cos les partícules de poesia que la fosca, terra i marjal, sustenta. Potser mai no us n'havia parlat, de n'Antoni Gost, un poeta de sa Pobla, que escriu, des de la sinceritat, el desfici de viure.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.