La sempre difícil i demorada o retardada recepció de l'escriptura de la parenta pobra no resulta gaire afavorida "contra el que molts semblen creure" per l'excessiva consideració de la personalitat de l'autor, com si aquest fos l'heroi de la pel·lícula. En termes ideals, ens hauríem de centrar més en els textos, fent cas omís de les circumstàncies biogràfiques del poeta o de l'aprenent de poeta. Tota crítica literària hauria de ser una crítica centrada en els textos, no una crítica dels autors o dels poetes. Quan el crític "o l'aprenent de crític" es deixa embolicar per l'anecdotari biogràfic, massa sovint perd el fil. Fins i tot si acceptam "com sembla raonable" que, en la pràctica, resulta molt difícil que l'atenció no es vegi en part convocada per l'eventual personalitat ad extra de l'autor.

La plaquette Poètiques d'Àlex Susanna, que acaba d'aparèixer com a número 121 de la col·lecció «poesia de paper», reclama una atenció, reclama o exigeix esser llegida per la qualitat dels seus textos, per la qualitat dels seus plantejaments, independentment de qui en sigui l'autor. En efecte, aquestes Poètiques ens corroboren una vegada més que la parenta pobra pot passar-se de molts de luxes, petits o grans. De fet, ens insinuen o recorden que la mateixa llengua, igualment, pot prescindir perfectament de molts d'adorns i oripells. En aquest aspecte, Sobre el so i el sentit és un senyor poema que portarà molta de coa i que és d'estranyar que no hagi armat ja més aldarull. «De vegades, aquesta llengua nostra / espetega encara com llenya verda: / ¿la veurem cremar algun dia / en silenci com les seves germanes?», proclama i demanda la seva primera estrofa. No conec crítica més forta de l'aticisme primmirat propugnat per l'aticisme del noucentisme i dels seus epígons i per un evident menyspreu per tot el que siguin pensament o idees, també ben escampat entre nosaltres, com si els significants no anessin sempre ben aferrats a uns significats. «Tanta crepitació, carrisqueig, / cruixit, bramul o borboll, / la dansa de tots els seus sons encesos / després de tants anys de prostració, / distreu i encanta, excita fins i tot, / però acaba cansant». Sí, hi ha una naturalitat en la veu gens impostada d'Àlex Susanna que fa realment estrany que no hagi tingut una millor acceptació.

L'explicació? Un servidor sospita que el protagonisme cultural en la vida metropolitana, primer com a fundador i director del Festival Internacional de Poesia de Barcelona de 1984 al 2000 i, després, sobretot, el seu èxit professional com a director literari de l'editorial Columna de 1985 a 1999, li han creat un estat d'opinió desfavorable entre la classe lletraferida que sembla pensar que Susanna ha tingut massa poder dins el petit món cultural i, conseqüentment, n'està ressentida. Tanmateix, a mi em sembla que tot això és mesclar ous amb caragols i que la lectura de textos com els recollits en la plaquette que provam de comentar i recomanar seria del tot absurd que es veiés interferida per judicis de valor damunt la trajectòria pública del seu autor. Al cap i a la fi, com diu al poema dedicat a Joan Vinyoli: «Les paraules tenen també la seva petita contesa / abans no es resignen a quedar-se al lloc que els pertoca». Aquesta contesa de les paraules sembla molt més mereixedora d'atenció que les habituals conteses de la que deim, amb força impropietat, «vida literària».