Creia saber que l'honorabilitat i honradesa del senyor González Ortea li impedirien cobrar en metàl·lic l'immens favor que fa al ministre desaprofitat i per això no vaig publicar els rumors en què s'afirmava que importants companys de partit li havien recomanat no esperar a acabar la feina per a cobrar-la, no fos que el pagador hagués perdut la pagadoria. L'anàlisi era impecable: mentre el senyor Matas fa com de ministre per Madrid, no baixa del cotxe oficial ni amb fòrceps i juga a paddel amb el ramell més florit (en totes les accepcions de la paraula) del poder polític espanyol (el real, l'econòmic, s'entreté amb personatges més «decisius»), l'ingeniero Ortea fa els paperillos i rep les galtades, sense la més mínima possibilitat de promocionar i gaudir del lloc que ocupa com a interí (deu ser una rèmora del tarannà pepero, això d'acumular llocs d'interins). Així, els que saben d'això, veien justa una «compensació». Ho tornaré a dir per si quedava qualque dubte: no m'imaginava el fidel escuder embrutar-se amb temes «de maletí»; ni me l'imaginava ni el m'imagín, però la normalitat amb què es parlava de la contrapartida, de l'agraïment pels serveis, em va fer arxivar el rumor a l'espera d'esdeveniments. I ara ja els tenim en forma de «càrrec-consort». Bé, em direu, si havien d'omplir de contingut la xenòfoba compra de Raixa, era normal que la configurassin amb càrrecs, oficines i pressupost i, arribats en aquest punt, què té més nomenar un amic o un altre: tanmateix aquests càrrecs són creats per a pagar favors. Teniu raó i, en coherència, he de callar-me.
He aturat aquí l'escriptura per participar a la concentració de la plaça de la Porta de Santa Catalina. Ja he tornat, i més content del que me n'hi anava. No és per creure en la revolució ni en els miracles, o en el miracle de la revolució, si així ho voleu, però qualque cosa es mou. Els de sempre podran parlar de demagògia, jo també, criticar l'aprofitament que s'intenta des d'una oposició sense idees, jo també, evidenciar la contradicció de no atacar el manteniment del monolit feixista, jo també, dir que érem pocs, jo també, i que no teníem les idees clares, jo tampoc.
Són motius per a l'optimisme? Podrien ser miratges de qui té ganes d'ous i somia truites o que això, la prepotència dels que entenen aquesta ciutat com un destí on t'ha duit el teu negoci, ha arribat massa lluny. Vés a saber, però sigui el que sigui no depèn només d'aquesta lluita: en vendran d'altres. Per si un cas, les Cançons de Broma Bruta, que m'ha regalat en Damià Quetglas, duen una glosa per a aquells conformistes que ens miren amb indiferent sorpresa. Al·lotes que festejau, / si tal cosa vos demana, / pensau que si vos engana, / ell se'n va i voltros quedau.
