nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
16°

Una perspectiva excitant

Sempre que apareix el tema de qui és llest i qui no i de com arribar a ser-ho em revé que a Veneçuela tenien un ministeri dit, molt ampul·losament, Ministeri per al desenvolupament de la intel·ligència. No sé si el conserven, però vist el panorama ja s'hauran adonat que l'invent no va ser gaire profitós ni, ben mirat, necessari. Una cosa és que els psicòlegs, els pares, els mestres i el públic en general no tinguem clar del tot què vol dir ser intel·ligent i una altra que aquella invenció caribenya hagi servit per alguna cosa més que afegir ridícul a una situació amb prou ingredients lamentables, situació que tot sembla indicar que serà contundentment empitjorada pel clown que hi fa de president. De totes maneres, i encara que no hi hagi unanimitat en la definició, això de la intel·ligència és una qüestió massa important per deixar-la en mans dels psicòlegs, i massa important per mantenir-la allunyada de la política. Si tots tenim el dret de ser governats per polítics honrats, per què no exigir-los també que siguin intel·ligents? Dic intel·ligents en sentit psicològic, i malgrat no hi hagi unanimitat en la definició tots sabem què significa això: una persona intel·ligent vol dir fonamentalment una persona que s'ha sotmès a un test d'intel·ligència i n'ha obtingut una puntuació alta en comparació amb la mitjana de la població. És cert que els tests d'intel·ligència que es fan avui dia no són mesures perfectes, però són indiscutibles per comparar un individu amb altres o amb un grup de referència. La idea no és dolenta, i no és meva. L'antic editor de The New Republic Michael Kelly va llançar-la enmig dels dies més difícils de Clinton en forma de crítica que, paradoxalment, serví per donar suport a l'ardorós expresident. Està prou clar, deia Kelly, que Clinton és un mentider compulsiu, un cínic incansable, un oportunista, un demagog, un aprofitat, a part del més gran trampós jugant al golf de la història. Per quina raó, doncs, es va mantenir a la Casa Blanca? Perquè és intel·ligent. No només ni bàsicament intel·ligent en el sentit en què hom suposa que són intel·ligents els polítics (perquè tinguin habilitat per encaixar-ho gairebé tot, ni capacitat de supervivència, ni sentit de la realitat, ni perquè sàpiguen aparentar honestedat, compromís o valentia, ni perquè tinguin això que se'n diu estómac). No. Clinton era intel·ligent abans i més enllà de la política, i hi va demostrar-ho com ho hagués demostrat i ho demostrarà molt probablement en qualsevol altra situació vital o professional. La tesi que la política feta per persones intel·ligents és una exigència definible amb precisió i que és millor que la política feta per oportunistes, o per gent que només té atractiu popular, ganxo electoral, sort, poder econòmic, tradició familiar, bons padrins o tot plegat és interessant i sorprenentment inèdita. En el cas de Clinton serví, a més, per engegar una campanya en defensa del vertader liberalisme (el que evita tota imposició en la tria de les idees i de les persones, així en la política com en tot altre camp, que no és qualsevol cosa, i que figura com l'objectiu fundacional del The New Republic, encara que els americans el vegin com un mitjà de centreesquerra), i alhora per oposar-se als prejudicis més o menys explícitament racistes que havien plantejat fa alguns anys R.J. Herrnstein i Ch. Murray en The Bell Curve, on proposaven començar a acceptar que els blancs són més intel·ligents que els negres i que això no hi ha política educativa ni econòmica que ho resolgui.

Aquí el màxim a què hem arribat és que algun polític faci públics els resultats d'una revisió mèdica, fins i tot quan és clarament innecessari, com el cas de Fraga Iribarne. Malament rai ve si prospera aquest interès per conèixer el CI dels nostres governants! Tothom és lliure d'especular des d'ara mateix, direu, però no hi ha res com una mesura feta per científics independents. Si arriba el cas, haurem d'haver aclarit si els resultats dels tests d'intel·ligència dels nostres governants s'han de prendre com quelcom semblant a la història clínica "i mantenir-se en principi en secret" o a la declaració de la renda "i ser registrats en accedir a un càrrec i fer-se públics quan sigui exigible. N'hi ha prou de posar noms i rostres concrets a les múltiples possibilitats per advertir que les perspectives són d'allò més excitant.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.