Sí, som del parer que si hem de dir les virtuts, també hem de saber ser a bastament honests com per a poder contar espinzellats els defectes, els errors, les petites misèries, les contradiccions de la nostra vida. Ben sovint rondinejam aquelles fonamentades conviccions de sempre sense saber ben bé perquè. Les circumstàncies, el moment, les amistats, la cosa...

Fa molts anys, potser 12 o 13, o més, tres amics de sempre m'encomanaren l'afició de fer dianes amb bala. I m'agradava en veritat. Es tractava de passar els matins del diumenge competint a fer dianes al camp de tir del CIR 14 i passar l'estoneta. Després tu pagues el beure que has perdut, o no perquè la darrera tirada havia resultat dubtosa. L'olor de la pólvora congria hàbit, ho sé per experiència viscuda. A cinquanta metres dels blancs és molt difícil encertar si no et concentres absolutament, respires a fons i suaument estires el gallet cap a tu. L'important de ver, el secret que sabia tothom era l'acumulació d'impactes en un redol molt petit, encara que estigués descentrat, doncs allò possibilitava que, en la propera tirada rectificaves l'alça i el punt de mira i els resultats eren més bons, s'acostaven a la perfecció. Aleshores la meva vista era bastant millor que ara mateix, encara que no importa que us ho juri, veritat? A una armeria que hi havia llavonces al passeig de Mallorca que no record com es deia i ara mateix ja no existeix, em vaig comprar una carrabina «Baikal Tozz» del 22, txeca, que em va costar un ou i el rovell de l'altre, uns doblers que no sé d'on els vaig poder distreure, que era d'aquelles de tret a tret, res d'automatismes, únicament precisió. Si la duies neta i estaves temperat hi podies fer uns deus magnífics, gairebé impossibles. Em vaig federar a allò del «tiro olímpico», que era el requisit «sine qua non» per a poder ser posseïdor de l'arma. Formalitats, ja sabeu, i cada any havia d'anar a revistar-la a la caserna de la guàrdia civil. Tot plegat durà uns anys. Fins que un dia, que precisament la nit anterior m'havia entretingut passant baieta i pedaç a la carrabina en qüestió i l'havia deixada just davall el sofà del menjador juntament amb les bales i el material de neteja, el migdia vaig arribar a ca nostra i vaig trobar la porta oberta. Al primer cop d'ull, a la dreta, al dormitori, calaixeres del canterano girades damunt davall, llençols i roba de llit per tot arreu escampada. Havien entrat lladres. Vaig sentir renou al corral. Encara hi eren, dins ca nostra! El meu primer instint va ser mirar davall el sofà. La carrabina no l'havien afinada. Hi era. En un alè la vaig carregar i amb dues passes llargues vaig creuar tota la casa. Quan vaig sortir al corral, un ninetxo de devers quinze anys estava encamellat a la paret que dóna al carrer Illa de Samos, aquí darrere. Es girà i li vaig veure la cara. Era rossenc, magrel·lo, una mica estràbic. Ell també em veié la meva. Com també veié el canó de l'arma que apuntava exactament al seu front.

Hi va haver xamba. Sortosament un instint ignot, profund, providencial, em va paralitzar el dit índex de la mà dreta. Botà la paret el lladre i es fullà. Em revengué una suada després que em deixà la camia xopa del tot. El meu cor brunia. A l'hora de l'inventari amb la Neus sols notàrem a faltar un porcellet pintat de color rosa que era una guardiola, on cada dia hi anàvem tirant tots els de la família els doblerons balders per fer recapte per a unes hipotètiques vacances futures. I també un anell de segell amb les meves inicials que la mareta m'havia regalat el dia que el bisbe em va confirmar. Potser res més. El dia següent vaig agafar l'arma, tota la munició, el material de neteja i lubrificació, els papers, etcètera, i ho vaig portar tot al Paco de l'Armeria Avenida. I: Jas, Paco, treu-me'n el que puguis, jo no ho vull tenir a ca nostra ni un dia més. I li vaig contar la feta.

El veig, el lladre, adés i ara, pel Coll d'en Rabassa. Ja és garrut. No sé què nom ni de què fa ni m'importa. Quan em veu venir, mira a una altra banda i canvia d'andana. M'agradaria poder pensar que s'ha refet, ell.