L'antropologia moderna ha anomenat civilització al procés pel qual els objectius estratègics fixats per un col·lectiu qualsevol es compleixen de manera que resulten sempre contraproduents al planejament inicial. Mark Twain ja advertí que les vacances suposen anar a descansar a un lloc d'on es torna més fatigat; deixar de fumar atorga un protagonisme excel·lent al tabac; estimar un animal comporta matar-lo tard o d'hora; les moratòries urbanístiques a les Balears han estat perfectes incentivadores de la construcció i bla, bla, bla. Segons l'abast d'aquesta norma, distingim entre civilitzacions endarrerides (aquelles en què la persona que desitja un pastís rep un forneig de farina amb aigua, llet, ous i sucre) i civilitzacions desenvolupades (aquelles en què la persona que vol un pastís rep un dónut farcit amb crema d'arengada). Atès que preferim fer part d'una civilització desenvolupada, no ens hem d'estranyar perquè es quedàs curta l'etiologia i les conseqüències inevitables de l'estupidesa humana, fixades en forma de llei per Cipolla, que no coneixia Berlusconi.

Nota personal: aquest article està dedicat a la memòria de Montserrat González i Puig (Cerdanyola, febrer de 1990, Palma, gener del 2002.)