Palma ha estat la ciutat de l'Estat espanyol on més ha pujat el preu de l'habitatge nou durant el 2001. En el cas dels pisos i de les cases de segona mà, el ritme d'increment del seu valor ha estat d'un 25% anual al llarg dels darrers anys. Estam davant un problema que amenaça d'esdevenir greu i que requereix una intervenció decidida de les administracions. Els preus de les cases a les Balears creixen a una velocitat que els salaris dels ciutadans no poden encalçar. Agreuja la situació el fet que, tot i això, continuen sent més barates que les de les grans capitals de l'Estat i, sobretot, que les dels països de l'Europa Central, on els ciutadans tenen un poder adquisitiu molt superior al dels mallorquins, menorquins i eivissencs. Així, doncs, són cobejades i aquesta dinàmica, juntament amb altres factors, fa suposar que els preus continuaran augmentant. Avui, però, és Palma la que reclama la nostra atenció. Concentra més de la meitat de la població de Mallorca i, per tant, qualsevol problema que l'afecta es converteix per força en un problema general. No obstant això, la nostra classe política sembla haver-se especialitzat en el conreu del «partforanisme», quan a la majoria de pobles de la Part Forana es tenen uns serveis i una qualitat de vida que són superiors als de la majoria de barris de la capital. Palma reclama solucions urgents en matèria d'habitatge i en moltes altres qüestions. El Govern, el Consell i l'Ajuntament haurien de concertar polítiques per no viure d'esquena a les necessitats de més d'un cinquanta per cent dels mallorquins i mallorquines. La gent demana que la política es retrobi amb la realitat, que passi de les grans realitzacions a les petites coses autènticament necessàries. Per a tots els partits hauria de ser una vergonya que en les darreres eleccions municipals s'abstingués més de la meitat del cens. Si no es posa més atenció en la problemàtica de l'habitatge, l'any 2003 l'abstenció podria ser igual o, fins i tot, augmentar. Per coherència, però també per interès propi, les institucions no poden romandre més temps en la pràctica del «qui dia passa any empeny».