No ha passat desapercebut en els darrers discursos i intervencions del president Francesc Antich un increment de la seva temperatura nacionalista. Se tracta d'una cada cop més evident, així com passen els mesos, manera d'incrementar l'ús d'alguns dels recursos retòrics que solen agradar tant als nacionalistes. En principi podria semblar que això són dois, però si se relaciona amb el fet que el president fa habituals dinars i sopars amb coneguts nacionalistes i independentistes, aleshores se podria concloure amb tota lògica que quelcom de fons hi ha, en tot això. I, per cert i en referència a aquests dinars i sopars, diuen, les malíssimes llengües, que se fan amb la intenció d'incorporar qualque nacionalista o independentista (de «pata negra», podríem dir, amb perdó) a la llista encapçalada per Antich el 2003, tot i que aquell que tothom assenyala, Biel Majoral, sembla que ha dit, als qui li han demanat directament que què hi ha de vera en tot el que se diu sobre ell com a «antiquista», que ell de cap manera hi anirà, a la llista. Però deixem ara les xafarderies i tornem a la qüestió. Antich pareix, idò, que està fent cada vegada més de nacionalista. Uns li alabaran el gust i d'altres en diran pestes. Normal. Però la qüestió és intentar esbrinar, si és que tot això és més que una simple i equivocada impressió, per què ho podria estar fent. Fins ara tant la imatge presidencial d'Antich com l'operació ideològica, estratègica i política a la qual periodísticament s'ha batiat amb el seu nom (que dirigeix des de l'ombra Damià Cànoves, secretari d'organització del PSIB) ha tendit a donar al president una aura de centrisme progressista. Inclús l'actuació política ha estat així: presentar-se com l'element moderador en clau progressista, sabent estar fent equilibris, i patint, sobre el tall del ganivet, modulant, escoltant, dialogant i decidint entre les opcions extremades del Pacte.
El que sorprèn d'aquesta aparent desviació nacionalista d'Antich és precisament això. Que contrasta amb tota aquesta pensada i treballada estratègia centradora. En una regió que, com Balears, només el 38% dels ciutadans diu usar el català com a llengua vehicular, i que fins i tot un 10% diuen usar-ne una llengua que no és ni castellà ni català, que el president assumesqui postulats i modes d'actuació nacionalista és estranyíssim, i raonablement qualificable de políticament suïcida. Perquè està clar que ni tan sols aquests 38% de balears que usen el català habitualment són i voten com a nacionalistes, si és que la intenció fos captar-los. És difícil entendre el que fa Antich, perquè aquest desviament li podria fer perdre imatge centrista. Les reivindicacions nacionalistes no estan en el centre sociològic balear. No vol dir això que els nacionalistes (del PSM, d'UM, els independentistes, l'OCB...) siguin tots ells radicals. No. Però sí està clar que la seva ideologia és, a Balears, minoritària políticament a totes i cadascuna de les eleccions celebrades, i sociològicament està passant de ser minoritària a ser marginal degut al canvi que hem viscut la darrera dècada, i la resposta ha estat la radicalització ideològica que cada cop els fa més enfora del centre sociològic. De fet, hores d'ara, amb el tarannà del president, la seva imatge sociopolítica i les quatre coses fetes en normalització lingüística s'ha complit, i de sobres, amb el que demanda la societat plurilingüe balear, en la qual el català és minoria, cal recordar-ho. Superar per elevació nacionalista la realitat social i lingüísta balear situa el president i l'Operació Antich en situació de risc de perdre part del suport d'aquella majoria de ciutadans que de forma natural viuen al marge del català i del nacionalisme, i en canvi no se veu quins rèdits podria obtenir. Per això no s'entén el que pretén Antich. A no ser que tot sigui producte d'una mescla d'emmirallament de l'estètica nacionalista que tant sembla agradar-li (discursos a les festes de l'OCB i semblants) com d'un moviment que pretengui tancar l'espai del PSM i obligui a aquest partit (com està passant) a radicalitzar el seu nacionalisme, amb l'esperança suposada que així part dels seus vots caurien en mans de l'antiquisme. Potser sí, però elevar massa el llistó nacionalista pot conduir Antich a perdre més per un costat que el que guanya per l'altre.
