Una de les notícies de la setmana passada fou l'anunci del Govern de les Illes Balears que repartirà una indemnització de dos-cents milions de pessetes entre els cinc-cents ciutadans balears represaliats per la dictadura que encara queden en vida.
El primer que sorprèn a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat democràtica és que hagin hagut de passar vint-i-sis anys per impulsar una mesura com aquesta. L'explicació crec que s'ha de cercar en la peculiar transició que es va viure a l'Estat espanyol, una transició que en cap cas no va significar una ruptura total amb el règim anterior, com sí va passar, per exemple a Portugal després de la Revolució dels Clavells. Aquí varen ser les mateixes Corts franquistes les que debateren i votaren les lleis que significaren el restabliment d'una democràcia que costà molt d'engegar. I foren persones que havien tengut càrrecs durant la dictadura les que, des de la mateixa legalitat franquista que mai no qüestionaren, crearen el marc legal per al canvi. I això va tenir un preu per a molta gent. Per a alguns significà poder gaudir de la tranquil·litat que dóna la certesa que no haurien de respondre de cap de les seves actuacions anteriors. Per a altres, la impossibilitat de recuperar el que se'ls havia llevat i, ni tan sols, poder gaudir d'un reconeixement públic per la seva lluita a favor de les llibertats i de la democràcia.
Tal vegada si no s'hagués fet així, no hauria estat possible avançar, diuen alguns, ja que l'exèrcit i les forces reaccionàries tenien els mecanismes per impedir el renaixement de la democràcia si no els hi eren atorgats aquests privilegis. I potser sigui cert. Però l'any 82, quan el PSOE guanyà per primer cop les eleccions generals amb majoria absoluta, la situació ja no era la mateixa. Llavors, quan encara hi havia un bon grapat de represaliats vius, era el moment adequat per rehabilitar-los públicament i tornar-los al lloc que els corresponia. I ho havia de fer l'Estat, l'hereu legal de la dictadura. No és lògic que tants d'anys després, quan molts dels que hi tenien dret ja no hi són, hagin de ser les comunitats autònomes les que indemnitzin aquesta gent. Ara, com ho féu la Generalitat de Catalunya no fa gaire, el Govern de les Illes Balears, la institució que representa l'autogovern del nostre poble, un autogovern mai no reconegut per la dictadura, ha de ser qui, amb el seu gest, demani perdó a les víctimes d'un règim que ell no va ajudar a crear i que, en el sentit de representant de l'autogovern del poble balear, es pot dir que també va patir.
No s'entén com un partit que es diu socialista i progressista i que ha demostrat al llarg de la seva història un gran esperit democràtic, deixàs passar tots els anys que va governar a Madrid sense fer aquesta passa. I tampoc no se comprèn que comunitats autònomes com la nostra o la catalana, amb una balança fiscal nefasta, amb un dèficit de finançament de les competències transferides tan alt, hagin de pagar de la seva butxaca el que tocaria a l'Estat que va néixer, no de les cendres, sinó de les Corts del franquisme, i més sense tenir-ne competències directes.
Cal una pressió dels parlaments de totes les comunitats amb majories progressistes i nacionalistes per exigir al Govern central que assumesqui les seves responsabilitats i impulsi la total rehabilitació i indemnització de tots aquells que foren represaliats per lluitar pels drets de tots nosaltres.
