Els lamentables esdeveniments que se succeeixen a la República Argentina no són una casualitat. La situació de ruïna i de misèria, moral i material, a què ha arribat el ric país sud-americà són la conseqüència de més de 30 anys de corrupció, nepotisme i dictadures militars; i tot plegat, unit "en els darrers 15 anys" a l'aplicació salvatge d'un model econòmic capitalista neoliberal importat (amb presses i amenaces) dels Estats Units, que no s'avé amb el caràcter llatí ni amb la idiosincràsia de la gent que no és anglosaxona.
Però més enllà dels fets puntuals del país americà, en els nostres àmbits més propers (no amb tanta intensitat), però sí com un procés imparable de degradació de la democràcia i de la qüestió social, Catalunya, l'Estat espanyol i Europa també pateixen una accelerada argentinització. És a dir, que a les portes de l'aplicació d'una nova moneda forta i única, molts éssers humans pateixen una degeneració social i material (el nou alhzeimer social) que es tradueix en una reducció de la qualitat de vida i del poder adquisitiu i un augment important de les depressions (fins i tot dels suïcidis), per culpa d'aquest destructiu model de capitalisme postmodernista, neoliberal, ultradretà nord-americà, que no ens podem treure de sobre de cap de les maneres. A més a més, a l'Estat Espanyol, i més concretament a la nostra nació catalana, a partir d'aquest 2002, amb un augment galopant de la inflació (quan els salaris només podran pujar un 2%) i una visualització molt més clara que aquí, en relació a la mitjana europea, tenim uns salaris i unes pensions totalment africanes, la sensació de crisi, de pobresa i de desgràcia personal pot ser molt i molt significativa.
