Els comentaris sobre una possible sortida a l'eivissenca per a Mallorca en les properes eleccions autonòmiques sembla tenir, ara per ara, molt pocs adeptes. Pensar avui en una llista única que englobi socialistes, nacionalistes del PSM, Esquerra Unida i Verds sembla una dèria. Les mateixes disfuncions en la marxa del Pacte de Progrés en el poder enterboleixen molt aquest objectiu, que per alguns esdevé vital si l'esquerra aspira a mantenir-se en el Consolat després del 2003. La llista única implica que no es perdi ni un vot, pot animar abstencionistes tradicionals a les autonòmiques a anar a votar i, a més, es pot arrencar la cursa electoral sabent que, sobre el paper i units, tenen més vots electorals que el potentíssim PP.

Però la nostra esquerra està massa ferida per pensar en unitarismes, oblidant que si no hagués estat pel pacte d'Eivissa i per l'escàndol de Formentera, molt probablement ara seria Jaume Matas el president de la Comunitat en comptes de Francesc Antich. Durant lustres s'ha sentit la mateixa cançoneta des de diferents cantons de l'esquerra: «Traurem més vots per separat. La llista única fa por». Però la diferència amb el temps en què es formulaven aquestes teories és que ara la gent ja ha vist quina és la praxis dels progressistes i, per tant, no només «el dimoni ja no espanta ningú», sinó que capes mitjanes i benestants veuen amb bons ulls la política proteccionista del territori practicada els darrers anys, precisament perquè revaloritza el seu patrimoni. També són els que beneeixen l'ecotaxa com a fre intel·ligent a la pèrdua de qualitat de vida.

I arriba l'hora de la reflexió. Una hora clau per analitzar fins on arriben les limitacions pròpies i com es pot vèncer la piconadora popular.