Vos he de confessar que, quan he arribat a la redacció, em pensava que la compra de Raixa era una innocentada i, a més, de les fàcils. Idò no, el ministre desaprofitat ha aconseguit retornar alguns dels molts doblers que se'n du Madrid. Chapeau, perquè, aquest retorn, per petit que sigui, és un ou de dos vermells. Francament, dos dies després que ens negassin 27.000 milions per situar la nostra infraestructura de sanitat pública a l'alçada de la mitjana estatal, aquests 1.000 milions només són una propina per la qual s'ha de dir «gràcies» i després seguir amb el que fèiem. Així, gràcies, i a continuar.
En aquest «anar» se m'omple el cap de dubtes. Si l'havien de comprar, perquè han esperat que hi hagués una oferta privada desmesurada? Per què el ministeri paga 60 quilos menys del que oferí fa uns mesos? Si l'increment de 140 milions pot ser considerat un producte de les presses del senyor Matas i de la senyora Munar per fer-se la foto, per què l'hem de pagar els ciutadans? El dret de tempteig i retracte és una eina «confiscadora», com diu la dreta respecte dels parcs naturals, o és un instrument legítim per protegir patrimoni, o només és legítim quan l'utilitzen els «de sempre»? Què faran amb aquell casal unes institucions que no han demostrat massa eficàcia amb la rehabilitació de la Misericòrdia ni massa mesura en el control del ciment del projectats passeigs marítims? Quins altres projectes de compra de territori han quedat sense pressupost? I, al final, dos dubtes sense possibilitat de solució: per què compren una finca protegida que tenia garantit el seu futur i la creació d'una fundació mixta? L'haguessin «ratractada» a una mallorquina de tota la vida o només ho han fet perquè era alemanya?
Amb tot l'enrenou d'aquesta compra caduca i caducada, quasi m'oblit de compartir amb tots vosaltres les rialles provocades per la senyora Estaràs. No em direu que no és divertit veure com opina que ja ens està bé tenir una de les pitjors dotacions econòmiques per a Sanitat, i que el seu déu, el senyor Aznar, compleix el que promet i això i l'omple d'orgull i joia. No m'agrada ficar-me en la vida privada de la gent, llevat que sigui del tot contradictòria amb la pública i, a més, l'utilitzin publicitàriament. Crec que el couché del part de la diputada m'autoritza per dur a la tribuna pública el segment de la seva vida que ella ja ha duit, i recordar, ara que ella troba tan ben dotada la sanitat pública del nostre país, que ella, representant de la cosa pública, s'estima la sanitat privada per tenir-hi el fill. Millor dotada?
Final amb títol de Ferran Torrent: de tota manera, Gràcies per la propina.
