Tenir por de parlar de les dones, és una conquesta i un èxit del feminisme? Els qui en tinguin podran esbrinar amb més encert aquesta qüestió, però mentre ens arriben les estadístiques el ciutadà mitjà s'interroga sobre les expectatives presents del feminisme. Quina n'és la situació?: la necessitat de consolidar les conquestes?, l'exigència que tothom acompleixi la llei abans de millorar-la?, la possibilitat de votar un partit polític que centralitzi el moviment?, arribar vius al moment en què el feminisme esdevingui innecessari?, arribar a veure una dona a la Moncloa, al dos balcons de la plaça de Sant Jaume, al Consolat de la Mar? (Fins i tot alhora, ja que hi som!) El feminisme "més exactament els feminismes, perquè entre el feminisme radical americà de l'SCUM i el feminisme benentès de la dona-dona del PP encara hi ha una distància astronòmica, i perquè en algun lloc entre aquestes dues mesures, i no al bell mig, es troba l'equitat" conservarà encara per molt de temps, a més de la necessitat i la justificació, l'estigma de ser un moviment postmodern (sense el rerefons d'una ideologia clàssica, sense una única direcció, sense bíblies ni veus úniques i amb innumerables fronts de batalla, molt més un puzle que un catàleg), i amb això el perill d'alimentar més el propi creixement que els canvis efectius. Cap problema: només en el perill s'ofegarà la ineficàcia, diríem, i el perill serà conjurat. Però sembla que encara hi ha coses a fer, aquí a prop, a part de denunciar i de suprimir les discriminacions en desenes de països. (N'han parlat Zapatero i Trinidad Jiménez, als amics marroquins, aprofitant el viatge?) Però no cal anar gaire lluny. Aquesta setmana encara es debatien al Congrés dels Diputats modificacions legals sobre la igualtat salarial entre homes i dones: a més dels terrenys educatius, publicitaris, estètics, dels costums i les feines de la casa i del llenguatge ordinari, encara s'ha d'afinar el sistema legal? Ja fa temps que fem tard per completar aquesta tasca. (Algú ha demanat públicament, també aquesta setmana, fins quan suportaran les dones espanyoles la discriminació en la successió a la corona, però això "que podria arribar a ser important" sembla estar sepultat per la loquacitat rosa). Com que és meridià que els pròxims canvis socials significatius "com els darrers que hem observat" vindran dels moviments socials i no tant dels estats, que semblen haver començat a infligir-nos la doctrina Jiménez de Parga (al crit de: «Fins aquí hem arribat!»), necessitem notícies del món femení. Amb les quotes electorals i les mesures contra els maltractadors s'acabà una etapa. Quina és la pròxima? Ralph Linton "el paradigma de la integració cultural, l'americà que va néixer entre els quàquers de Filadèlfia i morí entre els comanxes, després d'haver estat gasat a la França de la primera gran guerra" parlà extensament de les moltes societats on els papers culturals dels homes i les dones són pràcticament intercanviables: des de les Marqueses fins Madagascar, des dels tasmanians fins als arapesh, però tot això sembla estar només en el passat i en el futur. Al present hi ha un moviment que no pot tenir prou de repetir coses òbvies (sempre hi haurà que hi siguin rebecs, ben igual que encara hi ha qui reivindica l'alquímia) i de pregonar les estadístiques. Tampoc no és tan necessari: ja veiem que les jutgesses, les pilots, les metgesses i les escriptores, per exemple visible, ho validen (queda per setembre, diguem-ho així, el tema de les ministresses). Les estadístiques del nostre entorn diran el detall dels progressos i dels retrocessos, però el calat dels canvis mena més a la superioritat que al vell somni de la igualtat. Les dones que ens han anat avançant i que s'afegeixen a les que ja són a anys llum potser no se n'han adonat, però qui té els ulls oberts ja fa temps que ho va veure. Ultra aquests episodis que ja no són notícia "i comparat amb els rugits mediàtics de la defensa de les llibertats civils, amb l'ecologisme i, darrerament, el pacifisme" el feminisme al present fa poc renou, i els seus "o seves" idees, propostes, líders i exhibicions públiques són poc visibles. Restem l'espera de la notícia final que clourà aquest cicle de poc més de cent anys d'evidències com a conclusió d'un sens fi d'opressions, allò que Linton ni ningú no aclarí i que molts no sabem si seria el triomf inapel·lable del feminisme o la seva tomba, perquè "tret d'allò imposat per la biologia", hi ha alguna diferència entre sexes?