No alterem la Sibil·la

No he arribat a sentir cantar mai el text sencer de la Sibil·la, entenent per tal el que el Diccionari Alcover-Moll inclou, dins l'article «Sibil·la», naturalment. També el podeu trobar en el llibret de Mossèn Alcover titulat Ses matances i ses festes de Nadal, publicat a la col·lecció «Les Illes d'Or». La versió més extensa que n'he sentit interpretar era la que s'havia cantat a la parròquia de Felanitx fins devers l'any 63. Degué esser aquell any o el següent quan li suprimiren tres estrofes, les que descriuen les desgràcies que precediran el Judici Final i, que jo sàpiga, no s'han recuperades. Una de les versions que en vaig sentir l'any passat (a una altra església), va suprimir aquella que comença amb el vers «Als mals dirà, molt agrament». Em deman per què, després d'haver anunciat que Jesucrist «del cel vendrà per a jutjar/ i a cada u lo just darà», només dóna compte de la sentència favorable als bons i escamoteja la desfavorable als mals, que són enviats a l'infern. ¿Deu esser, per ventura, per un afany de fer que també la Sibil·la sia políticament correcta? És ver que ara parlen d'apocatàstasi, mot que ve a dir que tots anirem en el cel. Llavors si troben que les profecies de la Sibil·la són inoportunes, pastoralment inadequades o cosa semblant, que no la cantin; però si decideixen cantar-la, que la diguin tal com és. Al cap i a la fi, l'estrofa molesta respon a un text evangèlic: Mateu XXV, 31-46.

Una altra alteració que hi vaig sentir afecta la tornada, que a l'original diu: «El jorn del judici/ parrà qui haurà fet servici». La interpretació del segon vers ha provocat dubtes per culpa del mot parrà, que avui no s'empra. Aquest mot és el futur del verb arcaic parer, que significa 'aparèixer, manifestar-se'. Llavors el sentit de la tornada és clar: el dia del judici, se posarà de manifest qui haurà fet servici; s'entén servici a Déu.

Però se veu que, temps enrera, se'n va posar en circulació una altra interpretació, segons la qual el text, en lloc de servici, hauria de dir sevícia, mot derivat del llatí SAEVITIA, que significa 'malifeta, maldat'. Llavors el sentit de la tornada seria que el jorn del judici, serà castigat el qui haurà comès maldat.

El conegut filòleg Francesc de B. Moll, a un article titulat «Sobre el segon vers del cant de la Sibil·la», que publicà el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (tom XVIII, n. 1; gener-febrer del 1936, pàgs. 22-27), i ho paga llegir-lo, deixà ben provat quina era la forma genuïna del vers en qüestió. El mot servici ja s'usava a la literatura catalana antiga. N'hi ha documentació en textos de Ramon Llull, del Llibre dels Fets del rei En Jaume, del Llibre del Consolat de Mar i altres. No és, doncs, un castellanisme, com devia pensar el qui el va interpretar com a sevícia. El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans l'inclou, com també l'Alcover-Moll. En canvi, el mot sevícia, amb el qual s'ha intentat substituir servici no se troba documentat enlloc ni ha estat d'ús corrent en cap territori de llengua catalana.

Més problemàtic és el darrer vers de l'última estrofa, que trobam transcrit de manera diversa. Mossèn Alcover, en el llibre citat abans, el transcriu així: «de los inferns ens vulla guardar». Però el Diccionari Alcover-Moll i En Manuel Sanchis Guarner, en el seu opuscle El cant de la Sibil·la. Antiga cerimònia nadalenca (València, 1956), en lloc de «guardar» diuen «lliurar». Aquest verb, en el sentit de 'deixar lliure', si bé se troba documentat, no encaixa gaire en català, que ja té el verb alliberar, que és que usam ordinàriament a Mallorca. Gosaria dir que, si un mallorquí empra «lliurar» amb aquest significat, és per influència del castellà librar. Els diccionaris normatius només registren lliurar amb un significat equivalent al de entregar. Per això, jo proposaria als sibil·lers actuals que donassin preferència a «guardar», com feien els d'antany.

Queda per tractar la qüestió de l'orde de les estrofes. Les transcripcions citades posen en primer lloc la que anuncia la vinguda de Jesucrist per al Judici final. Després, en un orde no gaire lògic, col·loquen les relatives a les catàstrofes que el precediran i a l'Anticrist. Segueixen les dues sentències dictades per Jesucrist per als bons i per als mals, i la invocació a la Mare de Déu perquè ens guardi de l'infern. Aquest orde, entre altres, té l'inconvenient de deixar massa allunyada l'estrofa que anomena Jesucrist i les que comencen dient «als bons (o als mals) dirà», o sia, que el subjecte queda massa enfora dels verbs que li corresponen. Aquesta irregularitat no se troba a textos més antics, com el publicat per Estanislau Aguiló, extret d'un llibre de finals del segle XVI, perquè se fa menció de Jesucrist, per segona vegada, a una estrofa suprimida a les versions més modernes.

Pens que l'orde lògic, i el coherent amb la successió temporal dels fets i ajustat al text de l'evangelista Mateu, era el de l'esmentada Sibil·la de la Parròquia de Felanitx, abans de la mutilació, que era el següent (indic només el primer vers de cada estrofa): Tornada, 1) Ans del Judici l'Anticrist vendrà, 2) Gran foc del cel davallarà, 3) El sol perdrà sa claredat, 4) Jesucrist, rei universal, 5) Als bons dirà: "Fills meus, veniu, 6) Als mals dirà molt agrament, 7) Oh humil Verge, vós qui heu parit; i la repetició de la tornada. Si hi volíem restablir l'estrofa que comença amb el vers «El seu regnat serà molt breu», que no he sentit cantar mai, l'hauríem de col·locar darrera la relativa a l'Anticrist, perquè és a ell a qui se refereix.