Un cap de setmana de treball domèstic dóna per a molt. Així, mentre feia i desfeia, encapdellava articles, pensava guions i escoltava la ràdio amb un resultat dispers, difús i, evidentment, penós. Al final no estic segur si el que vaig sentir no és el que pensava o a l'inrevés, que tampoc no sé el que és. Conclusió: el treball anomenat intel·lectual cansa, però l'altre rebenta. És per això que vos deman disculpes si trasmet confusió en aquests moments d'ídem.

Mentre pensava amb la malifeta d'Aznar o la cólera de dios d'aquest cap de setmana de Fitzcarraldo Matas passejant l'espasa i la creu de l'Imperi, escoltava les declaracions irades del responsable de carreteres de la Generalitat de Catalunya. L'home estava emprenyat amb el comportament incívic de part de la ciutadania (mereixen aquest nom?) durant aquestes jornades d'extraordinàries nevades. Mentre la neu havia bloquejat cotxes enmig de les carreteres, centenars de persones no podien tornar a casa i tots els efectius dels cossos de seguretat intentaven pal·liar els desastrosos efectes del temporal i de la descoordinació institucional, hi havia persones (?) que utilitzaven els telèfons d'emergència per demanar quina era la millor ruta per arribar a l'esquiable neu. Pijos de merda, com els anomenaria Leo Bassi; capdefava, com ho diríem per aquí, que utilitzen els ressorts de la societat del benestar com si la societat fos un caramull de drets individuals i cap deure social.

Però de què m'admir? Què és tan estrany? Què els diferencia del joc de prestigiditador protocolari del senyor Aznar? Del trágala com a exercici de relacions institucionals? El comportament incívic no és casualitat, sinó el resultat d'un procés de reconversió de la societat en una competició on el primer que arriba guanya, qui té el fax més gran humilia qui el té petit... Si el senyor Matas pot posar els recursos de l'Estat al servei dels seus interessos personals, per què no ho podria fer el capdefava que vol gaudir de la neu costi el que costi? Qui ho fomenta? Qui beneficia? Molt senzill: feis la pregunta, per passiva, i demanau-vos si podrien sortir electes sense la complicitat d'aquells als quals no importen les formes, sinó el resultat; no els preocupa el futur de la comunitat, sinó el present propi, i ho entenen tot com una competició on només importa guanyar. Guanyar al preu que sigui, però que el pagui un altre...