L'Argentina és un país instal·lat en la crisi. I això ens toca de prop perquè la colònia mallorquina allà és nombrosa. De fet, les nostres institucions haurien de dissenyar alguna via d'auxili per als nostres conciutadans més necessitats. La pobresa els té atrapats lluny de Mallorca. L'Argentina paga ara la poca previsió dels seus anys de prosperitat i la frivolitat de viure, de fa molt, per damunt de les seves possibilitats. Té, a més, la desgràcia de no poder acudir a cap dels remeis de manual que els economistes acadèmics sabem receptar. Bàsicament, l'economia argentina és poc competitiva. En casos com aquest, la solució, almenys momentània, és la devaluació de la moneda pròpia. Però aquesta sortida és impracticable perquè, en el seu moment, el peso argentí va ser equiparat al dòlar per tal de tallar una inflació galopant.

Per això, els crèdits, de fa anys, estan concertats en dòlars, de manera que una devaluació representaria un encariment brutal de les mensualitats que ha de pagar la gent que té hipoteques o altres deutes. Quan un país perd competitivitat i no pot recórrer a la devaluació (tots els països de la zona Euro ens podem trobar en aquesta situació) no té altra sortida que reduir els salaris i tancar les empreses menys competitives, amb l'augment consegüent de l'atur: matant els malalts, la salut de la població millora espectacularment. Aquesta sortida, que s'ha intentat, tampoc no té gaires possibilitats d'arribar a temps per mor de la resistència dels sindicats a acceptar reduccions salarials i perquè la vida allà és molt cara. Quan res d'això no és possible encara es pot intentar reactivar l'economia des del govern per, així, restablir els equilibris perduts. Les obres públiques i l'increment de funcionaris poden fer augmentar el nombre de consumidors amb poder de compra i donar sortida a la producció de les empreses.

De Keynes ençà, és aquesta la fórmula que utilitzen els estats per pontejar les crisis de demanda. Han de tenir, però, reserves o crèdit, i l'Argentina no té cap d'aquestes facilitats. El Govern argentí és financerament molt magre i només té (tenia) una capacitat de despesa equivalent a la cinquena part del seu PIB, quan els governs dels països desenvolupats arriben a gastar prop de la meitat de la producció bruta anual. L'Estat no té gens consolidat el sistema impositiu perquè abans obtenia molts d'ingressos de les seves pròpies empreses públiques, però es va endeutar tant que les va haver de vendre (privatitzar). Això no va servir de gran cosa perquè va tudar tots aquells recursos en despeses corrents i no va rebaixar l'endeutament. I ara, sense res per respondre, no té gens de solvència per aconseguir crèdits de l'exterior. Fa mig any, l'Argentina aconseguia crèdits amb un interès del 15 per cent i esperava poder-lo rebaixar aviat.

Ara ha de pagar el 30 per cent si troba alguna institució que s'arrisqui a concedir-n'hi. I, si no en troba, no pot fer front als venciments. Les desigualtats i la insolidaritat entre les institucions i entre les persones són també característiques d'aquell país: la província (regió) més rica, Buenos Aires, té una renda mitjana superior a l'espanyola, però les províncies pobres la tenen vint vegades menor. Naturalment, el Govern central intentarà treure recursos dels governs provincials, però els més rics estan en mans de l'oposició peronista i no li voldran facilitar la solució. Situacions com aquesta solen acabar en suspensió de pagaments. De moment, els pensionistes i els funcionaris aquest mes ja no han cobrat. Sempre acaben rebent primer els més febles. Hi ha molts de jubilats mallorquins que fa alguns mesos havien de passar amb devers 40.000 pessetes en un país on la vida era molt més cara que aquí. Ara deuen estar molt pitjor. Els hauríem de rescatar.