L'Argentina és un país instal·lat en la crisi. I això ens toca
de prop perquè la colònia mallorquina allà és nombrosa. De fet, les
nostres institucions haurien de dissenyar alguna via d'auxili per
als nostres conciutadans més necessitats. La pobresa els té
atrapats lluny de Mallorca. L'Argentina paga ara la poca previsió
dels seus anys de prosperitat i la frivolitat de viure, de fa molt,
per damunt de les seves possibilitats. Té, a més, la desgràcia de
no poder acudir a cap dels remeis de manual que els economistes
acadèmics sabem receptar. Bàsicament, l'economia argentina és poc
competitiva. En casos com aquest, la solució, almenys momentània,
és la devaluació de la moneda pròpia. Però aquesta sortida és
impracticable perquè, en el seu moment, el peso argentí va ser
equiparat al dòlar per tal de tallar una inflació galopant.
Per això, els crèdits, de fa anys, estan concertats en dòlars,
de manera que una devaluació representaria un encariment brutal de
les mensualitats que ha de pagar la gent que té hipoteques o altres
deutes. Quan un país perd competitivitat i no pot recórrer a la
devaluació (tots els països de la zona Euro ens podem trobar en
aquesta situació) no té altra sortida que reduir els salaris i
tancar les empreses menys competitives, amb l'augment consegüent de
l'atur: matant els malalts, la salut de la població millora
espectacularment. Aquesta sortida, que s'ha intentat, tampoc no té
gaires possibilitats d'arribar a temps per mor de la resistència
dels sindicats a acceptar reduccions salarials i perquè la vida
allà és molt cara. Quan res d'això no és possible encara es pot
intentar reactivar l'economia des del govern per, així, restablir
els equilibris perduts. Les obres públiques i l'increment de
funcionaris poden fer augmentar el nombre de consumidors amb poder
de compra i donar sortida a la producció de les empreses.
De Keynes ençà, és aquesta la fórmula que utilitzen els estats
per pontejar les crisis de demanda. Han de tenir, però, reserves o
crèdit, i l'Argentina no té cap d'aquestes facilitats. El Govern
argentí és financerament molt magre i només té (tenia) una
capacitat de despesa equivalent a la cinquena part del seu PIB,
quan els governs dels països desenvolupats arriben a gastar prop de
la meitat de la producció bruta anual. L'Estat no té gens
consolidat el sistema impositiu perquè abans obtenia molts
d'ingressos de les seves pròpies empreses públiques, però es va
endeutar tant que les va haver de vendre (privatitzar). Això no va
servir de gran cosa perquè va tudar tots aquells recursos en
despeses corrents i no va rebaixar l'endeutament. I ara, sense res
per respondre, no té gens de solvència per aconseguir crèdits de
l'exterior. Fa mig any, l'Argentina aconseguia crèdits amb un
interès del 15 per cent i esperava poder-lo rebaixar aviat.
Ara ha de pagar el 30 per cent si troba alguna institució que
s'arrisqui a concedir-n'hi. I, si no en troba, no pot fer front als
venciments. Les desigualtats i la insolidaritat entre les
institucions i entre les persones són també característiques
d'aquell país: la província (regió) més rica, Buenos Aires, té una
renda mitjana superior a l'espanyola, però les províncies pobres la
tenen vint vegades menor. Naturalment, el Govern central intentarà
treure recursos dels governs provincials, però els més rics estan
en mans de l'oposició peronista i no li voldran facilitar la
solució. Situacions com aquesta solen acabar en suspensió de
pagaments. De moment, els pensionistes i els funcionaris aquest mes
ja no han cobrat. Sempre acaben rebent primer els més febles. Hi ha
molts de jubilats mallorquins que fa alguns mesos havien de passar
amb devers 40.000 pessetes en un país on la vida era molt més cara
que aquí. Ara deuen estar molt pitjor. Els hauríem de rescatar.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.