La democràcia cranquejant

Tot això ve com a petit intent d'explicar aquest vell i nou costum dels nostres governants democràtes per triar-se successor, tot i que tampoc no tinc molt a dir si algú havia pensat que és un fet ben inexplicable o, just al contrari, ben fàcil d'explicar. El principi que un governant democràtic té el dret d'assenyalar qui el succeirà és tan poc democràtic com el de creure's que hom té, per regal de la natura o de l'atzar, més dret que altres persones per governar. Què explica que ho acceptem? El president Aznar "i una bona part dels ciutadans, sembla" veuen ben normal que formi part del seu quefer decidir qui el succeirà, fent de les eleccions un artifici d'aprovació. Després d'haver nomenat amb total aïllament i immunitat qui havia de presidir el Congrés i el Senat abans que hi comencés la legislatura, qui dirigirà el PP (o el Museu del Prado, l'Institut Cervantes, la Reial Acadèmia o el Reial Madrid, tal com les gasten els vertaders liberals), per què negar-li el dret a succeir-se? Fraga ha fet o farà el mateix (cosa que podria aprofitar-se en la discussió "per alguns ben senzilla" sobre si és un governant demòcrata), com Pujol en el passat i Bono i Zaplana, ben probablement, en el futur. (Ardanza va acomiadar-se sense grans llegats, però és que la política basca no és, encara, d'aquest món). L'últim arribat a aquest vici de proposar-se hereu ha estat Joaquim Nadal, que se'n va de l'alcaldia de Girona el mes pròxim per assegurar que Anna Pagans el succeirà amb èxit després d'haver-se presentat a les pròximes eleccions amb l'avantatge d'un any i escaig de fer-hi de batlessa. Maragall, home previsor subsector dels aparentment imprevisibles, ja deu tenir clar també qui rebrà el seu tron quan "després de vèncer Mas" arribin els adéus.

Tan malament hem anat fent la nostra feina de ciutadans que aquest hàbit s'ha instal·lat sense cap discussió? Aquesta concepció monàrquica de la política no estava prevista, per dir-ho suaument, i anirà reduint els processos electorals "ja prou intranscendents" a mecanismes d'acceptació o rebuig, o de matisació en el millor dels casos, perquè ben poques coses es decideixen en unes eleccions comparat amb tot el que després decidiran els elegits durant el seu mandat, inclòs, ara, qui els succeirà. (Els reis, almenys, s'han de conformar amb allò que l'atzar els atorga com a successors). En alguns moments d'eufòria semblà que les primàries o els escrutinis preelectorals "tant sobre persones com sobre programes electorals" tenien algun futur, però el present ens diu que tot això ha mort abans de néixer. Així la cosa no hi ha molta diferència entre els congressos del Partit Comunista búlgar i els dels gran partits bipartidistes que ens dirigeixen, sobretot pensant que aquestes grans decisions ha començat a prendre-les, en cada cas, una sola persona en la soledat silenciosa d'algun edifici oficial, després d'haver consultat, també en el millor dels casos, l'Ana Botella corresponent. Esperem que alguns ciutadans, d'aquells que encara no han confós l'estabilitat amb el bacó, facin perquè tot això canviï cap a tornar la decisió al just amo que som tots. En cas contrari, l'arribada de l'estètica del domàs vermell i dels rostres invariants de la gerontocràcia, que molts recordem insofrible, no serà el pitjor que ens passarà.