He sabut de manera un poc indirecta, però confirmada per una
carta al director del diari Avui de dia 1 passat, que s'han fet
dues edicions en català de Harry Potter, una a Barcelona i l'altra
a València. La raó és, si ho he entès bé, que l'edició barcelonina,
la primera, és massa, precisament, «barcelonina», és a dir,
lingüísticament adequada sobretot per a lectors barcelonins i del
seu entorn geogràfic, i poc adaptada a la llengua dels valencians.
Al meu parer, la qüestió és realment greu, perquè després de 30
anys de polèmica amb el gonellisme mallorquí "que, recordem-ho, es
va iniciar no com una teoria de negació de la unitat de la
comunitat lingüística catalana, sinó com una reivindicació de les
formes mallorquines davant l'actitud barcelonina de menyspreu per
les altres variants de la llengua" i més o menys altres tants amb
el blaverisme valencià "el qual sí que sempre ha pretès diferenciar
la llengua valenciana de la catalana", resulta que els responsables
editorials i els traductors no han comprès res d'aquesta qüestió i
continuen amb una visió de la llengua literària catalana
absolutament compartimentada i provincialitzada.
En l'Àmbit de Llengua del Congrés de Cultura Catalana (fa 25
anys!) ja es va cridar l'atenció sobre el problema que
representava, per a una acceptació general per part del públic
catalanoparlant de totes les comarques dels Països, el fet que la
modalitat estàndard i literària del català es basàs excessivament
en els parlars barcelonins. En la resolució final aprovada (amb 2
propostes alternatives, però al cap i a la fi coincidents en molts
d'aspectes) es proposava un model de llengua culta general que
tengués en compte la riquesa lèxica dialectal i l'existència d'una
diversitat que no s'havia de veure com un malefici, sinó com una
realitat neutra a la qual convenia adaptar-s'hi, perquè en aquesta
realitat s'hi retrobaven els parlants. No tan sols no se'n va fer
gaire cas, d'aquesta resolució, sinó que al cap de pocs anys sorgia
a Barcelona un moviment d'uns pocs, però renouers, correctors i
assessors lingüístics (i qualque professor universitari) que
acusaven la llengua literària i la dels mitjans de comunicació de
massa allunyada de la parla real, i propugnaven l'adopció d'una
llengua més acostada al que deia la gent. Si la proposta no era en
principi molt desencertada (era ver que de vegades s'usava una
llengua massa artificial), sí que ho va ser en la pràctica: com que
els qui ho predicaven eren barcelonins, la solució que propugnaven
era simplement acostar la llengua literària al barceloní, i admetre
molts dels seus vulgarismes i castellanismes que havien estat
expressament rebutjats per Fabra, l'Institut d'Estudis Catalans
(IEC) i pràcticament tots els usuaris cultes de la llengua. Experts
a fer demagògia lingüística («s'ha de popularitzar la llengua»,
«s'han d'evitar els arcaismes incomprensibles», «s'han d'usar només
aquelles paraules i formes que la gent diu», etc.), els activistes
d'aquest grup aconseguiren influir en certs mitjans de comunicació
i en certes editorials, i començaren a divulgar un model de llengua
estàndard i literària que rompia amb les normes vigents (per
exemple, usaven «conèixe's» en lloc de «conèixer-se», o promovien
castellanismes descarats com «nòvio» o «mançana de cases») i
prohibia totes aquelles expressions no dites a Barcelona (per
exemple, «enguany» o «cercar», sempre evitades a favor d'«aquest
any» o «buscar»). Bastants anys passats, aquesta proposta de català
localista barceloní com a llengua literària general no només no ha
estat rebutjada i desautoritzada en la mateixa mesura que ho han
estat el gonellisme i el blaverisme, sinó que ha arribat a afectar
la Secció Filològica de l'IEC, que va admetre uns quants
castellanismes absolutament superflus (com «carret» per «rodet», o
«entorpir») en el seu Diccionari de 1995, i no ha gosat mai
oposar-se enèrgicament a aquesta maniobra contrària a l'afavoriment
d'una llengua literària i estàndard vàlida per a tots els catalans.
El resultat de tot aquest moviment és que el localisme
barcelonista, ben instal·lat a la premsa i la TV de la capital, ha
quasi justificat l'existència del blaverisme i el gonellisme i, en
qualsevol cas, ha facilitat el sorgiment del localisme valencià. En
lloc d'anar, doncs, cap a la vertebració d'una llengua nacional
catalana en què s'hi reconeguin tots els parlants de totes les
varietats dialectals, es va fent camí cap a la divisió efectiva de
la comunitat lingüística, sota l'impuls especial dels qui haurien
de ser els principals impulsors de la unitat.
El 29 i el 30 de novembre passats aquest tema es va tractar a
unes Jornades de l'IEC a Barcelona. Es va parlar de la necessitat
de contribuir a la convergència de l'estàndard, en concret des de
les traduccions. Es va fer un document final en què es reflectia la
conveniència segons tots els assistents (n'hi havia de pertot) de
bastir una llengua literària respectuosa amb la pluralitat i
riquesa dialectal i allunyada dels localismes. Un document molt ben
plantejat retòricament i molt correcte, però insuficient "si no va
acompanyat d'una actuació forta i decidida de les institucions
responsables de la llengua" per evitar que en endavant, i de cada
dia més, les editorials optin per fer versions locals de texts
traduïts, com ja es fan sovint dels llibres de text de llengua
catalana. Si no feim via a aturar"lo, el barcelonisme esfondrarà
del tot el fràgil sentiment d'unitat dels catalanoparlants.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.