La impunitat de certes conductes és realment difícil d'explicar. Tanmateix, vista la seva abundància "la freqüència amb què, exasperats i ressentits, constatam la seva desvergonyida presència", més aviat cal sospitar que la seva explicació ha de ser molt fàcil. Parl, òbviament, de conductes ostensibles, sense cap mena de dissimulació. Perquè, en veritat, hi ha molts d'atropells que no s'amaguen gaire, que es perpetren a la llum del dia, que no sols no es preocupen per dissimular gaire sinó que, fins i tot, es cometen o es practiquen amb una certa ostentació, quasi diríem descaradament. En certa manera, es tractaria no sols de fotre el proïsme ans també de foter-se'n.

Possiblement, una de les explicacions més òbvies seria l'adquisició d'una determinada dosi de poder. Segons seria la quota de poder adquirida, tal seria el grau d'impunitat amb la qual es podria actuar. El que vol dir que, amb un poder suficientment fort "sense necessitat d'arribar a un poder absolut, possibilitat inviable en la nostra Europa (però no en molts països de l'Islam, per exemple)", la impunitat pot arribar a esser pràcticament absoluta. Una conseqüència flagrant d'aquest estat de coses és que moltes figures públiques, molts de polítics, semblen haver perdut la vergonya, menysprear olímpicament l'opinió pública. I si això afecta els individus, naturalment també acaba afectant "infectant" les institucions. I no diguem ja els mateixos partits polítics.

Un bon exemple "un mal exemple, deplorable del tot des del punt de vista ètic" d'això podria ser la classe política italiana. I el mateix govern. En efecte, la feta de la negativa de la representació ministerial italiana a l'adopció per part de la Unió Europea de la denominada euroordre "l'ordre europea de crida i cerca, el mecanisme que permetrà que l'ordre de detenció donada per l'autoritat judicial de qualsevol dels països membres tengui plena validesa i aplicació immediata en la resta dels països" posa com mai en evidència el que, durant moltíssims anys, han estat pràctiques habituals de bona part dels polítics italians. Ara, començant pel Cavaliere, el primer ministre actual, Silvio Berlusconi, i passant per Giulio Andreotti, que va ser primer ministre set vegades, i tutti quanti, pareix que tenen por que alguns esquelets dins els seus armaris puguin sortir a la llum pública. Fins i tot el ministre de Justícia, Roberto Castelli, de la Lliga Nord, ha defensat l'encert de refusar la mesura que volen aplicar la totalitat dels altres catorze membres de la Unió "si és necessari recorrent a la figura de la cooperació reforçada, que deixaria Itàlia exclosa i en una ben incòmoda situació" perquè «inclou els delictes de racisme i xenofòbia» (!). Òbviament, són altres els delictes de guante blanco "de caràcter més aviat econòmic i financer" que preocupen directament il Cavaliere per antonomàsia. Es quedarà tota soleta l'administració italiana? O, com s'ha demanat Rosa Díez, quedarà Itàlia com el paradís dels «capos» europeus?