Hauríem de pensar una mica a costa de què el president espanyol vol alimentar la projecció internacional pròpia "no de l'Estat ni del govern que presideix"; potser els grans homes d'avui han de venir de sèrie amb ímfules i voluntat de ser-ho. Tot el contrari que el carisma, innat per definició. Com el marisc, el carisma, però, es pot impostar. No és el mateix menjar surimi que llagosta, però n'hi ha que no tenen més remei que conformar-se amb el preparat artificial. I el president té carisma de surimi: recordau que quan va arribar a la Moncloa ni tan sols la multitud del carrer Génova s'ho acabava de creure. I molts votants el consideraven un mal menor. La tècnica del preparat artificial va arribar també al partit antagonista "la creu (de la moneda) del PP" que ho va intentar amb aquell Almunia de rebot "l'escamarlà era Borrell" i sembla que ho aconsegueix amb l'actual líder, tan insípid com el conservador però igualment mal menor. No acaba aquí: si pensam local veim com al carismàtic Cañellas l'acaba succeint el probeta Matas "obviam l'oblidat i defenestrat Soler. Antich no és ni una cosa ni l'altra: l'encant que pot tenir en el cos-a-cos es perd quan puja al faristol. Aquí falla el laboratori. L'alquímia es produeix via pacte. I el rebot que per força ha de provocar l'estratègia electoral pot provocar la pèrdua de la màgia. Ara mateix, l'únic adversari és a la Península. Haurem d'esperar el mes de gener, després del Congrés nacional dels populars per corporeïtzar el rival "enviaran els populars el mateix surimi o treuran una llagosta d'entre les files autòctones? Els líders balears han demanat als reis d'Orient un mirall màgic en forma d'estratègia de comunicació. Es tracta de créixer sense fer (massa) mal als socis. En tot cas, si un dels socis ha de ser sacrificat, que ho sigui a costa del creixement dels partits del pacte. També ells cerquen llagostes, ara que ja han tocat cuixa.